PERNICIÓS

Intentava escriure una cosa profunda sobre com canvia la personalitat d'un segons qui la miri i des de la distància que ho faci. Fa un moment no m'ho semblava, d'important, la distància, però m'adono que si que n'és. Des d'una punta del bar estant se sent un riure estrident i un pot arribar a pensar en la mort com a recurs fàcil (la pròpia o l'aliena). Segurament si fossis del mateix grup en que s'està generant l'estridència i la proximitat personal amb la persona estrident fos gran, no només no et causaria aquesta necessitat d'abolir la derogació de la pena de mort sinó que series part del motiu de la compra d'una arma per part d'altri... Aquesta proximitat sentimental, més que una altra, ens fa ser partíceps de la personalitat dels demés i, en conseqüència, esdevenir simpàtics, atractius, agradables, imbècils, inapropiats, a algú altre que no formi part del grup. Vés per on jo pensava que no em sortiria un reflexió i resulta que rajant rajant n'ha sortit una de la qual se'n pot estar més o menys content i més o menys d'acord, però una reflexió al cap i a la fi.
no?

AUTOMÀTIC

anem a provar l'escriptura automàtica a veure si surt alguna cosa positiva sense pensar que posem i si hi hauna coma o un punt o no. estic pensant que no sé si això que faig és un exercici d'escriptura o d'egolatria. sense saber ben bé que és puc assegurar que la meva persona esta més disposada a estar junta que sola, i sense cap altre fet per comentar a part que la malaltia cada any ens dona pel sac i que aquest nadal ha estat bastant una putamerda, tanco l'exercici patint per la bona acollida que pugui tenir.

NOSTALGIA

Veig, entre certa boira de record, el trajecte de l'escola a casa de la mà de la mare. Vagament em ve al cap la porta de ferro pintada de verd i una munió de pares i mares amb paquets de paper de plata a les mans. Tots pendents del tret de sortida que s'esdevindrà en obrir-se el portó del castell del saber. Manoples, anorak, entrepà, finsdemas frenètics i cap a casa, de la mà de la mare. Un tros amb el Santi, o el Pedro, o..., però sempre de la mà de la mare.
Ser al costat de la gent, fer el camí de casa al col.legi amb els amics però molt millor fer el camí de tornada jugant, corrent, cridant... Fa, ja, un temps que no ho practico, però em sembla veure-ho quan passo la mirada per les portes d'altres escoles. Em sembla. Últimament només veig 4x4 que colapsen carrers impunement a la cara dels municipals i amb malababisme. Fent el pas cap a la feina, conduint, passant per davant una escola (passant si et deixen i no t'esbronquen) volent aparcar... quina utopia. On hi hagi un pare o una mare anant a buscar el seu infant, que s'anu.li la legalitat vigent. 15ous