TAPA

Vagi per davant, rotundament, que ni em molesta ni m'altera ni canvia la meva percepció del món. Tot sovint sento frases com "no vull veure ni una gota" i "eh! que jo m'hi assec, aquí!". Tenen raó, no és acceptable que es quedin gotes a la tapa, no és acceptable. I és veritat, a mi m'ha passat, es sumament desagradable asseure't a desmenjar i notar alguna cosa mullada al sotacuixa. La qüestió que plantejo és perquè jo? Quina llei, humana o divina, diu que he de ser jo qui baixi la tapa? És ben senzill. El mateix em costa a mi obligar-la a seguir les lleis de la gravetat com, a qualsevol altra, a fer-les-hi desafiar. La puc pujar quan arribo a l'excusat, moments abans de l'acte mingitori, però, i tu? a tu no et costa el mateix deixar-la pujada quan acabes?

GERAMANOR

Tu no ho sé, però jo tinc moto. Una moto normaleta, 250cc, ni poc ni massa. Agafar la moto en cap de setmana hauria de ser, definitivament, relaxant. Ai las! quin greu error. No és el trànsit, no són els revolts, no són els semàfors, tot això es contempla sempre que, per alguna raó o altra, s'agafa un vehicle. No, no és això, és la germanor motorística mundial el que no permet el relaxament total. Si no condueixes moto segurament no t'hi has fixat però els motoristes (oju! aquí només hi són representats els motoristes amb vehicles amb marxes, no scooters per molta cilindrada qeu tinguin, és una xorrada però és així. A més, tampoc s'inclouen els vehicles de menys de 125cc) se saluden. Estiren la mà esquerra, aixequen dos dits, qualsevol mena de símbologia que permeti al motorista que ve en sentit contrari identificar que ell també és motorista, com si no ho notés amb la cosa entre les cames!! però acaba aquí! si un motorista avança un altre motorista treu el peu de l'estrivera mentre el passa com dient: "eh! que passaa!!".
I jo, com un tonto, torno el "saludo".

CAPÍTOL QUART

La meva baixada a l'infern va ser, com a poc, una travessa. La distància que s'interposava entre el despatx i la claveguera semblava una eternitat tot i que en realitat eren nomes 8 kilòmetres que es feien en menys de deu minuts en metro. El trànsit dificultós era, de lluny, el canvi d'actitud que havies de fer per internar-te en aquell femer. No et garantia res ser un refotut cràpula en un món on els nadons es tallaven ells mateixos el cordó umbilical. Ser humil tampoc no servia de res, qui podia et trepitjava, qui no, t'apallissava un cop eres a terra. Hagués servit ser el puto Jackie Chan, però no ho ers, de fet no sabia ni com posar la mà per fotre un cop de puny. Per això vaig fer el cor fort i vaig sortir de la parada amb el posat d'algú que sap perfectament que vol, com ho vol, on ho vol i per quan ho vol, però amb la garantia interna que les meves cames sempre havien sabut respondre en ocasions dificíls, se sabien posar una davant de l'altra a una velocitat increíble en moments problemàtics.