RETORN

No havia sortit de la capital del món que ha hi volia tornar. El periple de tornada (una hora de tren i metro) va ser molt més portable que el d'anada (passejada pels barris amb prejudicis aplicats). Sembla que això dels prejudicis és una cosa comuna entre els humans i no sé si m'agrada o no, ara, però, no entraré en el debat.
Volar durant 10 hores sense poder dormir és una cosa que es pot suportar, però, òstia, que et passin "come, reza, ama", "get low" i "Four Christmases", no només et puteja el son sinó uqe a més et dona pel cul la vista.

OLORS

Em van dir, em van advertir, que NYC feia pudor i no és veritat. Passes carrers i carrers i cantonades, i no fa pudor, el que fa és olor a menjar. Molta, arreu, de tot tipus, de bò, de dolent, de fastigós, de deliciós fins i tot de vegà (puaj! ho sento però hi ha coses que no entren). Però no fa pudor, és brut. La imatge del paio venent hotdogs no impressiona, ja la tens vista, però la quantitat de penya que ven menjar pel carrer, si. Un gordo com jo no pot viure en aquest país, en un parell de mesos ocuparia dues mansanes.

NYC1

o de com llevar-se d'hora per perdre un tren i estar a punt de perdre la vida
No estava nerviós, anit, estranyament; avui volava per primera vegada a la vida a Nova York, que vulgues no vulgues és un fet excepcional per algú com jo, que no acostuma a disposar de líquid (en el sentit econòmic de la paraula, no en el sentit úric de la mateixa). La cosa és que em vaig adormir prou depressa com per descansar el que calia. Em llevo i em dutxo amb una certa calma per tal com el temps m'anava de cara. em vesteixo i veig el rellotge, puta! no em va de cara no! va, doncs, tira! palarenfe! Em marxa a la cara, espera mitja hora. Pac bruplema, arribo a la t1 i cap a pillar el bitllet. "La teva "esta" té un problema." Passa cap al bussines center a fer-la un altre cop (i pagar-la de nou, i pagar pel servei) i a facturar. Et queden 5 minuts per embarcar. Fet! ja està, ja hi sóc. Un lloc nou aporta noves experiències. I nous trens per equivocar-se. I equivocar-se segons on sembla perillós. He caminat per barris degradat de la Big City amb l'ordinador i la maleta, entre negre asseguts a les escales, entre cotxes amb la música a tota òstia i amb les suspensions adaptades, he vist negres i més negres (hi eren, que hi vols fer) i no per res, però semblava que et poguessin fotre una tunda en qualsevol moment i fotre't tot el que portaves i ala, tal dia farà un any. Però no, en contra de les aparences, de lo més amable que he trobat en els meus viatges pels puestus.
I després ja està, el Marc m'ha vingut a rescatar.

LAIC

Em declaro laic.
La visita del Papa m'hi ha fet tornar una mica més, però l'immobilisme institucional de l'Església em descol·loca. Em descol·loca fins al punt de discutir i no arribar a comprendre la posició de la dona amb qui parlo. No entenc com pot defensar aquest tradicionalisme retrògrad que impedeix el desenvolupament de les persones, el seu esplendor. Els pobres no es poden desenvolupar perquè és pecat ser ambiciós, la dona no es pot desenvolupar perquè la seva tasca és treballar per tal que la casa estigui en ordre quan arribi el marit, en el cas que en tingui, sinó és una puta, el gay no es pot desenvolupar perquè és un pecador antinatura. Però el que més em puteja és que si un mossèn es folla un nen es digui que, el pobre no ho hauria d'haver fet. Hi ha vegades que vull un AK-47.

EXCÉS

No sé ben bé com articular aquesta entrada, però em sembla que aniré pel camí del mig, com, d'altra banda, és habitual. En el nostre llenguatge col·loquial gaudim d'expressions que ens agradin o no tenen un significat concret però que, ai las!, perden força per l'excés. Fa no massa més d'un parell d'anys la paraula friki tenia una sola accepció, venia a ser una manera de dir que una persona era una microobsesa d'un tema. Ara ha perdut la força. Portes un mitjó de cada color, ets un friki, vas a córrer, ets un friki, fas mandonguilles, ets un friki. D'altra banda hi ha paraules i expressions que van perdent sentit a mida que guanyen adeptes. Està molt bé popularitzar el llenguatge, però en excés el mata.

SÍNDORME

Fa temps que tinc abandonat el blog. No per res, no per falta de temes que omplen escrots, no per falta de temps, un dia treballo i un dia no, i sobretot no per falta d'intents. No han fructificat, normalment, però no acabava de ser ni un tant percent petit d'allò que és acceptable publicar. M'he llevat inspirat, o això espero. Ja m'ho direu, sinó. La cosa és que, com molta gent, suposo, no he tingut vacances aquest estiu i per tant he treballat, com és habitual, amb la ràdio posada i he tornat a caure en una cosa que em passa sovint pel cap. La gent és gilipolles. Tinc els ous plens que la gent no maduri o no sàpiga afrontar la realitat o sigui tant manta per fer-ho o busqui un puta excusa de merda per dir que està millor de vacances que no pas currant. Què polles significa que la gent té síndrome postvacacional? només vol dir que em fa mandra tornar a currar amb lo bé que estava jo a Portbou. Doncs clar, com tot quisqui. "és que he tornat de vacances i em sento com qeu no estic al cent percent" doncs et fots. A veure si no és normal l'enyorament de no fer res? només faltaria. Però d'aquí a crear-ne un síndorme... s'han de tenir collons!

FESTA

No ho entenc. M'agradaria que una ment preclara m'il.luminés. Recordo, de jove, que les fetes majors tenien un component cutre-panxanguero que les feia especials. Potser, de tant en tant, hi havia "l'acte gran" que era un concert on la gent mira l'actuació i balla cançons conegudes i altres que sonen i altres de noves, però la Festa, era una orquestra que tocava clàssics d'ara i de sempre, des de Mediterráneo a Tractor Amarillo. La gràcia d'aquests actes és que no et cal mirar l'escenari, que no has de veure els vestits de lluentons, no has d'aixecar el braç per aclamar l'èxit de la banda, no. Ja saps les cançons, et pots dedicar solament a fer el ganso. Si, ja ho sé, a un bolo també ho pots fer, però no és el mateix.
I que consti que a mi m'agraden els bolos.