JULI

En certes ocasions, en Juli, se sentia sol. No un sol d'aquells "d'estar solet a casa i calentó i amb la tele i unes crispetes", no, sol del de "docns quina puta merda de vida, no? o sigui, com pot ser que sigui així? no sóc prou bò? no en sabré, més, deu ser això", sol d'aquest tipus (ei, ara no comenceu a fer cabòries de sobre si el relat en si és una autobiografia o alguna dèria similar. Per cert, us heu fixat que es diu molt "En .............. ha escrit la seva autobiografia" clar, no? si és auto, no l'haurà escrita un altre, o sigui si, el fet de picar-la i passar-la a net si que ho haurà fet algú, no? no seria més correcte (ojo al parche, filòlegs) "En .... ha escrit la seva biografia" o bé "En ....... ha escrit l'autobiografia", no és un excés de pronoms, això? i fins aquí la reflexió insertada). Hi ha moments en la vida d'en Juli que la cosa passa sola, que la viu com qualsevol altre mortal, que riu i pensa i és graciós i generós, hi ha moments, però, que ni una cosa ni l'altra ni l'atra. Per un rampell fugaç tot muta a fosc. Jo sóc un Juli. I tu, i tu i tu i el d'allà tb.

DUBITATIU

Estic entre dos moments. Es podria fer una llarga prosa poètica sobre la distància entre les dues idees que em ronden, però no, no serà així. Serà una mica més senzill. Ho diré i prou. He començat una feina nova, una feina que sembla que uneix les meves dues vessants. Sóc cuiner d'un CEIP, si, allò que abans en dèiem escoles, saps? Doncs això, en sóc el cuiner. Pel que sembla, de moment, de cua d'ull, amb la distància característica dels primers dies de feina, la cosa funciona bastant bé. L'equip, tant el del meu voltant més immediat com el docent, fa molt bona pinta, d'aquí a quatre dies fem un equip de futbol i juguem a la lliga interescolar els dilluns al vespre. Bé, tampoc és això, però temps al temps. La canalla que m'envolta em sorprèn dia rere dia per la bona predisposició a portar-se bé amb mi. Jo molo, clar, i tot ajuda. La segona cosa vindria a ser: perquè la gent no diu realment el que vol i has de fer uns esforços titànics per endevinar les seves intencions? i no, no parlo de follar, avui no. Parlo de les ganes de fer una cosa i com, de cop i volta, s'esvaeixen i romanen en un "si de cas" lleuger.

RECERCA

Una perla líquida davalla fins la punta de la tarota, un tènue tel salat emmascara la vista, el pas es va fent lent, la cadència de la passa s'allarga fins que sembla que entre una i altra passin segons eterns. El tel es desdibuixa i torna la nitidesa de les ulleres brutes, l'ombra, la redemptora de l'agost, fa acte de presència al teu pas i deslliura els teus ofecs de la pressió humida de la suor. Era estiu.

MANDRISME

Fa una eternitat que no tinc res a dir, bé, de fet, que tinc mandrisme de fer posts. Tenir coses a dir o no acostuma a ser poc imporant, cal dir-les. Perquè, et podries arribar a preguntar; senzillament perquè no ets tu qui ha de valorar si el que dius és important o no, sinó el teu lector, esporàdic o assidu, qui té el poder de valorar la teva petita incursió al món de la microliteratura. O de la merda escrita.

SE MEN FOT

Semblarà una prosa poètica
però ho penso fer en vers,
i així fa de més bon dir.
Qui declama, recita o diu
ha de ser fort d'esperit
i a vegades, com la perdiu,
cal amagar l'escrit.

Un matí vaig sentir
(escoltar seria massa)
que la lefa tenia, segons l'Estefania,
un gust distint segons la ingesta matutina.
I jo em vaig entossudir en esbrinar si mentia
però no trobo voluntària per tastar-me l'autoestima.
(o bé podria ser un barbut, qui fes l'esforç
de tastar el gust del meu cos)

Amb tot, la idea és bona;
però vull saber si la ingesta immediata
canvia el gust de l'espermada
o bé ho fa al cap d'una estona.
S

DETALLS

Hi ha qui diu que es pot passar pels llocs sense parar atenció, quee sempre hi ha algú que es fixa en el seu voltant per tu. Per mi els detalls són l'essència del passar. Saber si aquell portava les sabates de color blau, les orelles forarades, el moviment d'un braç anticipant l'ensurt, l'incís de la comissura iniciant la ganyonta que no acaba de.ser. Els detalls són una base de la ironia.

Published with Blogger-droid v1.6.7

?

Published with Blogger-droid v1.6.7

CULPA

Una pilota de ping pong rodola escales avall des del setè sense ascensor. És la tercera vegada, avui, ja, i no hi ha més collons que baixar a buscar-la, si no la partida no s'acaba i el Campionat Mundial de Pingpong de l'Escala A de can Giró (CMPEACG) quedarà desert i en Rycart Treptet no vol deixar les coses a mitges, encara menys quan el marcador reflecteix un 18-15 al seu favor, cosa inèdita fins el moment.
La probabilitat que la senyora Simplícia entrés en aquell moment per la porta de l'escala era baixa, però no nul.la; trepitjar la pilota i relliscar va ser tot u.
Sabem per experiència de la capacitat de lliscament d'aquest tipus de pilotes, alhora, coneixem la disminució del camp de visió de les persones d'edat avançada. Els dos fets units en la fatalitat d'un instant van donar com a resultat el maluc a Cardona i el fèmur a Sitges.
Un brunzit ascendent va eixordant el barri a mida que s'acosta i s'intensifica l'àmbar intermitent que tenyeix els carrers. Una parella de treballadors de la sanitat surt rabent del vehicle i encara l'escala amb decisió. Llitera, corretges, via, immobilitzador cervical i de tornada a l'hospital.
El Rycart no sap com sentir-se, es debat entre la culpa i la decepció; no guanyar el CMPEACG és un fet que el pot marcar per la resta de la seva existència al barri, per altra banda el seu error en el 18-14 per passar a 18-15 és el que ha provocat la situació de senyora Simplíca.

REFLEXIU

Hi ha vegades que les coses pgassen, d'altres vegades les coses ens passen. Aquesta distinció és bàsica per entendre la llengua, no l'òrgan sinó l'eina comunicativa. No m'allargaré massa, però si diré que les persones no ES moren, simplement, moren.
Per no parlar dels pronoms febles

Published with Blogger-droid v1.6.7

SOBRE

L'home que passeja tranquil·lament el gos, anant a buscar el pa, comprant el diari, portant mig kilo de tomàquet a casa sa mare que s'ha trencat el maluc en una caiguda tonta intentant baixar una olla gran per fer caldo, pensa que un dia com aquest és poc espatllable.
Fa el seu camí habitual, surt, gira a la dreta, tot recte fins el pipican, tomba a l'esquerra, entra al forn, una de mig i un llonguet, gràcies Sònia, trenca a la dreta, el periódico, com sempre, i altre cop a l'esquerra, Pep! posa'm mig kilo de tomàquet de Montserrat que ma mare s'ha trencat el maluc. La conversa s'allarga el que és normal, l'explicació habitual de l'accident i fora, tampoc no són amics. S'atura a fer un cafè amb llet i una ensaïmada. En un temps en que tothom menja o bé croissants o bé dònuts, és curiós veure algú menjant una ensaïmada, encara, amb el sucre glas caient per les comissures i embrutant la camisa llustrosa. Surt del bar i s'encamina cap a casa la mare, el trajecte també és l'habitual, sortir, esquerra, recte, girar, passar sota el pont, mirar amunt per veure si cau algú, que fa aquest tio? Vols fotre el camp de sota meu?

CAU

Ell, que sap que mor avui, es lleva, es dutxa, es vesteix i marxa. Camina tranquil·lament, creua el carrer, compra el diari. Se sent bé de si mateix. No es preocupa del futur de la seva família, té una assegurança; Sexar pollets l'ha fet ser un bon observador. Una oferta que passava desapercebuda pel gran consumidor, però que ell, avesat a llegir lletres petites i parar atenció a les insignificàncies ho va veure de seguida. Va ser entrar per la porta de la companyia i tot foren reverències i agraïments. Li van intentar entaforar un paper comú, però ell es va entossudir en una assegurança concreta.
Ara arriba a lloc. Ja està, ja hi és. Puja i cau. El suïcidi es va consumint. El terra s'apropa, tot va bé! Tot? no! que fa aquest tio? Vols fotre el camp de sota meu?

MIRA!

Escolta, imbécil, si vas al cine i vols xerrar amb la teva parella em sembla perfecte, però fes-ho de tal manera que jo no senti la merda de parides que li dius ja que ni m'importen ni, crec, són interessants. Si us faig callar una vegada i no ho feu i aguanto pacientment una altra mitja hora escoltant els vostres comentaris estúpids i us torno a fer callar, com tens els sants collons de dir-me que t'estic inflant els ous? jo? a tu? fill de la gran puta! i a sobre pretens que em disculpi amb la cridanera de la teva xicota? "si a sobre estic afònica" té els sants collons de dir! sóc jo el que ha d'aprendre a anar al cine amb més gent? potser, però tu has d'aprendre a respectar el meu silenci. Mira, t'ho dic fàcil, ets subnormal. I no em refereixo a deficient mental, em refereixo a l'estàndar de normalitat, tu ets per sota.
Ah! i ja no dic res de passar-se tossint tota la puta peli. Si tens tos no vinguis a putejar la peli dels demés.