PERNICIÓS

Intentava escriure una cosa profunda sobre com canvia la personalitat d'un segons qui la miri i des de la distància que ho faci. Fa un moment no m'ho semblava, d'important, la distància, però m'adono que si que n'és. Des d'una punta del bar estant se sent un riure estrident i un pot arribar a pensar en la mort com a recurs fàcil (la pròpia o l'aliena). Segurament si fossis del mateix grup en que s'està generant l'estridència i la proximitat personal amb la persona estrident fos gran, no només no et causaria aquesta necessitat d'abolir la derogació de la pena de mort sinó que series part del motiu de la compra d'una arma per part d'altri... Aquesta proximitat sentimental, més que una altra, ens fa ser partíceps de la personalitat dels demés i, en conseqüència, esdevenir simpàtics, atractius, agradables, imbècils, inapropiats, a algú altre que no formi part del grup. Vés per on jo pensava que no em sortiria un reflexió i resulta que rajant rajant n'ha sortit una de la qual se'n pot estar més o menys content i més o menys d'acord, però una reflexió al cap i a la fi.
no?

AUTOMÀTIC

anem a provar l'escriptura automàtica a veure si surt alguna cosa positiva sense pensar que posem i si hi hauna coma o un punt o no. estic pensant que no sé si això que faig és un exercici d'escriptura o d'egolatria. sense saber ben bé que és puc assegurar que la meva persona esta més disposada a estar junta que sola, i sense cap altre fet per comentar a part que la malaltia cada any ens dona pel sac i que aquest nadal ha estat bastant una putamerda, tanco l'exercici patint per la bona acollida que pugui tenir.

NOSTALGIA

Veig, entre certa boira de record, el trajecte de l'escola a casa de la mà de la mare. Vagament em ve al cap la porta de ferro pintada de verd i una munió de pares i mares amb paquets de paper de plata a les mans. Tots pendents del tret de sortida que s'esdevindrà en obrir-se el portó del castell del saber. Manoples, anorak, entrepà, finsdemas frenètics i cap a casa, de la mà de la mare. Un tros amb el Santi, o el Pedro, o..., però sempre de la mà de la mare.
Ser al costat de la gent, fer el camí de casa al col.legi amb els amics però molt millor fer el camí de tornada jugant, corrent, cridant... Fa, ja, un temps que no ho practico, però em sembla veure-ho quan passo la mirada per les portes d'altres escoles. Em sembla. Últimament només veig 4x4 que colapsen carrers impunement a la cara dels municipals i amb malababisme. Fent el pas cap a la feina, conduint, passant per davant una escola (passant si et deixen i no t'esbronquen) volent aparcar... quina utopia. On hi hagi un pare o una mare anant a buscar el seu infant, que s'anu.li la legalitat vigent. 15ous

TRAÏCIONS

Sincerament, no ho sé. Hi ha alguna cosa que ens transtorna la llengua. Estem avesats a bandejar allò que ens és propi pensant que el foranisme millora les nostres relacions socials. Ens trobem amb handicaps que impedeixen el feedback, potser per manca de feeling, amb el llenguatge i allò cool. Hi ha un munt de gent marxa de weekend a fer trecking i snorkeling.
I no, no estic en contra del neologismes, però entre poc massa, no? empowerment v.g.
Ens quedarem sense, ara, això si, amb la senyera al front.


ps: però com mola l'anglès mal usat, no? you go well, cherrier...
per cert... clown fa una ràbia de collons, no?

ENTRETEMPS

Que consti que vaig avisar. Vull parlar de la tardor, però, i que vagi per davant, no en ella mateixa si no de la relació gent/tardor. Començo a estar cansat de la falsa nostàlgia que envolta el present. No és veritat que ja no hi hagi tardor o primavera, no és veritat que quan érem petits feia més fred i no és veritat que abans tot fós més guay. Hi ha tardor. Si a mitjans de setembre estem vivint a 24ºC i a mitjans d'octubre estem a 18-20ºC, hi ha tardor. Em fa certa gràcia la gent que diu, si fa calor, que l'estiu no acaba i a la que fa una ventada i cauen uns 6ºC les temperatures que ja ha arribat l'hivern. Ara que ha canviat una mica la temperatura es comença a dir que si que fa fred i que si ja és Hivern... espereu a mitjans de gener que direu que estem a la Sibèria, MCD (me cagun déu, vol dir). La tardor i la primavera són èpoques d'impàs,d'entretemps, com les rebequetes, que precisament es duen en aquestes èpoques, perquè serà?
L'altre tema que em treu bastant de polleguera és "l'abans si qeu feia fred per tots sants" i una polla. El que passa és que abans ens abrigaven les mares i els pares i no pas nosaltres i semblàvem ninots de Michelin. De la mateixa manera, durant la postguerra tampoc crec qeu fés molt més fred que ara, el problema és que no tenien amb què abrigar-se, estava la penya més mal alimentada i per tant tenia més fred. No?

ÉLDELBAR HIJO DE ÉLDELGRA

Miserables clienteles, antigues companyies, agradables relacions, considerables calories, sensacions contradictòries. Feia dies que no fracassava estrepitosament un cap de setmana com ho va fer el passat, salvant, per uns més que per altres, la festa celebrada en honor al fruit sec de tardor, i no, no és la nou. Hi ha moments que sembla que res no acaba d'anar enlloc i no és que ho passis malament, sinó que no té raó de ser, gaudeixes el moment, per què el gaudeixes, però un cop fas balanç, veus que la cosa hauria d'haver naufragat abans de botar el vaixell.
I ara vull parlar de la tardor, però serà un altre post.

SERÀ L'ATUR

La inactivitat comporta inactivitat. Deixant de banda coses de cine, ara portava un temps sense publicar i això es deu a que no tinc res a fer i en conseqüència no em passa massa res i per tant no em vénen idees innovadores per relatar. No crec que sigui una cosa només meva, o si, però la cosa és que sembla que la gent que esta parada cau en una apatia vital que li impedeix generar activitat. Amb tot trobo que, i m'agradaria que s'entengués, sempre trobes coses a fer. No em refereixo al tòpic, al "home sempre pots anar a verue expos al MACBA" o merdes d'aquestes, sinó a aquelles cosetes que "uff, ja les faré més endevant", doncs ja estem endevant. I ja n'hem fetes. Ara bé, ho canvio per un horari.

GLORIOSOS FILLS D'UN ALTRE PARE

La tarda fosca de la capital acull els neorurals que venim a fer usufructe de les seves instal.lacions. Que no donaria un cosmopolita (amb totes les connotacions negatives que aquesta paraula comporta) per poder gaudir de la V.O. al Vallès... i tot perquè? per poder gaudir d'ametralladores Thompson, bats de beisbol, ganivets de tramper i del parís dels 40... Hi ha qui fa les coses per tal de fer-te canviar la forma del teu pander, mentre que n'hi ha que les fan a fi de fer-te oblidar del teu darrera, el teu davant i fins i tot del teu entrecuix (si és que això és possible en algun moment). escenes glorioses, línies de diàleg desencaixants, i dues hores i mitja de goig i rialla, al loro! i sense mirar el rellotge!

I ARA?

D'una revolada se'n va tot. En un moment tot s'esfuma i em deixa amb tot el temps del món. Però el temps no serveix per res si no tens amb qui passar-lo, i tothom, gràcies als déus, té coses a fer.

MAPA DE LOS RONQUIDOS DE TOKYO

Us heu fixat que tenim el cul arrodonit? He pensat que segurament, deixant de banda que el cercle és la figura perfecta i a raó d'això ens agrada mirar-los (els culs, no els cercles), és per tenir certa comoditat a l'hora de seure. Descobreixo, astorat, sortint del cinema que hi ha gent que creu que la seva forma ideal és el cuadrat, el rectangle, el trapezi o vés a saber quina altra forma amb vértex. No vull parlar del nivell de suporiferació del film perquè trobo que seria redundar en la idiosincràcia de la pròpia directora. El ritme trepidant dels esdeveniments, l'argument, amb aquella originalitat, el magnífic doblatje de l'actor català, l'apassionant dinamisme dels diàlegs i la idoneitat de totes i cadascuna de les escenes, fan d'aquesta obra un objecte d'obligat coneixement. Espero que entengueu el que vull dir. Si no em vaig aburrir més mirant la peli és perquè vaig poder-ne fer broma mentre m'adormia...

SENSE INTERRUPCIONS

Amb mal de cap no es pot escriure. Serà la son. Serà l'alcohol. Serà que tinc ganes. Serà que al cap hi tinc coses que no sé, o potser... o potser serà que hi ha gent que, gràcies als déus, té tot el temps del món i no pensa que els demés en tenim menys i no té en compte que a vegades per dir-ho tot només cal una paraula. Que saber si la pujada és molt dura o si la fulla del quart arbre començant el camí té un color diferent a la resta de les de la seva mateixa copa potser, potser, no cal. Jo, personalment, en tinc prou en saber que tot va bé, que la vida et somriu, que la teva amiga n'és molt, d'amiga. De fet ho prefereixo, prefereixo saber de tu que no pas que fas. Si, sé que estàs content, però no sé perquè. Perquè has vist el que necessitaves, perquè has trobat el que buscaves? Ens hauries de parlar de tu.

de pacái

el fet és que havia de fer un post d'aquells enrebassats que només entendria certa gent per tal com vam fer el viatge junts aquest estiu. Després, pensant, no massa que acabem de posar-nos-hi i ens podríem fer mal, he decidti que faria un post amb les frases mítiques de l'esmentat viatge i després, si tot va bé, un relat incorporant-les.
per tant:
Fase 1:
"ens han robat el gos!" (Maria, no tenim gos)
"pasajera Vivianne Fàbregas, pasajera Vivianne Fàbregas, hay un problema con su equipaje" (una bombona de gas, ni més ni menys)
"É una shica con el hocico mu tieso" (va dir la yaya referint-se a la seva filla...)
"A que no zabe a quien mencotrau? a la hijaputa la marqueza, la italiana, allí con la nariz azín, pazeando ló perro" (el hermanísimo)
"En ezte pueblo eztan tós mu ardíos" (la filosofia de postguerra)
"hi ha molta diferencia entre el sol i la sombra, no?" (digué l'albert en un atac de sinceritat...)
"posaré una botiga de pintura blanca i em faré ric" (tot mirant los pueblos blancos)
"aquí fa més calor, però és més suportable, perquè és més seca, allà fa xafogor i és insoportable" (aquesta frase no té puta gràcia, i de fet té més raó que un sant, ara bé amb un cop a la setmana, sentir-la, crec que és suficient, maria)
"vull fer-me un piercieng, ja!" (ok vivi, et vam sentir a la primera!)
"lo más malo de esta vida és la familia" (quanta razón, yaya, si no pregunten a los Corleone)
"jo, per mi, escriure és dibuixar" (si claro Albert, i per mi un cotxe és un gos, no te jode!)
"aquí, o son disminuidos o trabajan alquilando coches!!" (gran aportació al món de la ciència mèdica, els llogadors de cotxes de la provincia de càdiz)
"molt bé maria, estas aprenent a fer servir les teves "llaves de mujer" (llaves? pa abrir lo qualo? armas nena armas!!)
"em fas un fi?" (?????? viiiivi!!)
"és cansat aprendre a parlar" ( maria, 20 anys)
"la mare que em va parir! aaai, encara no he trucat la mare" (que em va parir! aaai, encara no he trucat la mare, que em va parir!.... sine die)
"no dan un zapato al agua" (claro, los pobres pescadores no tienen por que sacar-los con sus canyas...)
"A VER SI GRITAS TANTO CON MI POLLA EN TU BOCA" (olé albert por tus cojones i tu estrategia, allunyanr-se de la tenda pq no ens reconeguessin)
"em sobta que la gent no vagi amb les tetes a l'aire" (vivi, a tots ens agradaria molt més la platja si això anés així...)


i de moment això és tot..
pa más anectdotas... los monologos del buenafuente...
s

EDUCACIÓ

Hi ha moments en aquesta vida
que faria falta SIDA
per acabar amb tanta ignorància
i tanta manca d'elegància
de persones que no saben
ni lligar quatre paraules
o posar punt i final
al seu nul procés mental.

I NO SÉ PERQUÈ...

Porto dies sense el que cal per poder transportar a la xarxa allò que em passa pel cap. He vist coses que podrien esdevenir carn de blog. He viscut moments de mésenllànisme que, potser, tindrien un lloc d'honor en aquest forat de la xarxa (com volent dir...). Però no. És possible que algú arribi a preguntar-se el perquè. No ho feu, teniu possibilitats de trobar respostes. I això sempre suposa un problema. Hi ha qui creu que trobar respostes soluciona les preguntes mes no veu que una solució sempre aboca a un altre problema. Som com som i mai no estem contents amb el que tenim. Segurament l'ésser humà ha evolucionat per dues característiques bàsiques de la seva existència, a saber: la mandra i el rondirairisme (hi ha gent culta que li diu inconformitat, vès). La mandra, trobo, és òbvia. Que em fa mandra ajupir-me per fregar el terra... el pal de fregona (per cert l'invent espanyol més conegut al món, així van... nosaltres el submarinu i ells el pal de fregar...), que em fa pal aixecar-me a canviar el canal de la tele... pos ala, el mandu a distància (tothom sap que es diu comandament, però que jo sàpiga es diu mandu, de sempre), que com pot ser que el mamut pesi tant que no es pugui arrossegar... vinga nanus inventem la roda!! i així.
Pel que fa al rondinairisme sembla més complicat però al cap i a la fi vé a ser el mateix. Ho resumiré en una frase. Si ho tinguéssim tot, ens queixaríem de no poder-nos queixar.
i em sembla que ja està

ALA, A CASCARLA!!

I és d'enveja que ho dic... una colega va dir: "a sobre que us aneu a pegar la vida padre a les vacances encara us fem els regals nosaltres" i jo afegeixo, i quedem tristos tots... doncs som idiotes.
Els que marxen van a fer el viatge de la seva vida (de moment, per tant, contents, i els que ens quedem, si en som amics, hauríem de ser els més feliços per tal com fer feliç fa feliç... o sigui que demà no vull veure ni una llàgrima. Seran tres mesos ens que els uns estarem pensant "que cabrons" i els altres estaran pensant "u bé que su deuen estar passant".
i no és macu això?

tu no i tu si...

Tu si perquè parles en vernàcula, però tu no que no em ve de gust sentir el parlar de fora. Tu si perquè defenses els meus colors, tu no que en defenses uns que no comparteixo. Tu si perquè estas integrat, tu no que encara menges torrijas. Tu si perquè vens de fora però tu no perquè vens del costat. Tu si i tu no, tu si perquè t'estimo i tu no perquè t'odio... i odiar és pitjor que la negació de la llibertat d'expressió, és negar la llibertat de pensament, i això és un feixisme.
i no ho dic per tu.

TANTA ROBA PER RENTAR I TANT POC SABÓ I TANT NETA QUE LA VOLEN

No tinc res a veure
amb aquelles persones
que passen per bones
però només volen
les coses que molen
sense tenir en compte
que l'amic importa.

Ja no vull més penes,
nefastes, sinceres;
vull sentir el somriure,
les ganes de viure
sortint dels teus llavis
no ens cal el cannabis.
Em puja la mosca
darrera l'orella,
quan em roba, la fosca,
la fruita vermella
que guardes segura
fins la sepultura
o només pels altres,
mai no hi ha un nosaltres,
i a més sense falta
et mostres tant alta
que tansols t'hi arriba
qui passa la criba,
i jo me n'alegro
ja que semblo mig lerdo
si perdo el cul
seguint com un mul
que l'amo maltracta
però que m'afarta
i em deixa dormir
i no recordo l'ahir
en que rebia les cleques
i les carícies més queques.

I poso un cartell
davant el cervell
"abocador clausurat"
i dic amb desgrat:
"les olles al gat".

...

Un rumor s'escola com l'aigua de pluja vers el clavegueram, imparable, indomable. La profunditat en la que cau esdevé infinita i recuperar la veritat resulta tant difícil com remuntar l'aigua escolada. Un va dir un dia que els rumors són com un càncer en estat avançat, pots intentar fer-hi quimioteràpia, però només un baix percentatge se salva... D'altra banda hi ha rumors que molen, sobretot si no n'ets la víctima

Z

Serem sempre sabedors seguint sense separar-nos, simplement sortejant sotracs. Si sabem ser senzills solament sentint sabors sometrem setges seculars. Simultàniament sinfònies sonaran. Soroll, silenci, sincrònics. Samplejarem simpaties situant sanefes sobre somnis sinuosos.
senyors, senyores...
s

DESGANA

I amb la gana que hi ha! Hi ha qui diu que es pot si es vol i jo dic no. No depèn de si es vol o no, sinó de qui vol, i, sobretot, de qui no vol. I amb tot, content, tu, sembla... Està clar que la pèrdua d'allò que mai no has tingut no pot provocar un dolor etern, és més, potser ni tant sols real, però aquesta ficció dolorosa pot arribar a amarguejar la dolçor de la companyia. I això no pot ser. Si només pensar ja costa, imagina pensar en coses...
Un dia parlarem de l'amort...

EMPELT

Esmorzar de diumenge amb el diari a punt. I esperar i esperar per gaudir de companyia que arribar impuntual però fidel. I cap amunt, cap a la ciutat de la plaga de les mosques a veure com es perd el néctar de la flora per tal de fer fruir el populatxu de la bellesa visual i plàstica i oir la constant barcelonina "que maco" i "Ohhhhh". I no n'hi havia per tant, n'hem viscut de millors. Iep!! i torna i curra, saps? i, macagunlaputa, empata! desafecció amb la vida i els plans a pendre pel sac i, de recop, un nou pla. Lladres i poetes sense feina i, tot i passar-ho bé, la sensació de nit perduda que vam arrossegar.
I ahir CREA. un si és no és.

INNAT

És de calaix que hi ha gent que neix amb instints innats. Saber que dir en el moment adequat, saber encandilar amb les paraules precises i moure les mans i el cul i les cames i els malucs i els peus i tota ella. Merda. Començo a estar fart de no tenir les habilitats innates per poder fer el que s'ha de fer quan s'ha de fer i deixar de guardar, com si fós un traster, més coses al meu mausoleu particular.
Pretenc oblidar l'obsessió que em tanca la boca al teu costat i mirar d'anar més enllà. Lluny de tu, a ser possible a prop teu.

FUTIMENT

No me'n sé avenir. Hi ha moments que milloren la vida i no per què t'hi juguis res, només pel simple fet que es genera una alegria col.letiva general que no hi ha manera de ser explicada verbalment. En aquells moments planyo sobremanera la gent no sap, pot, vol, entén, que el fet que estiguin sobrevalorats no enfosqueix el fet que sigui un sentiment, allò que remouen.
D'altra banda quin futiment d'emocions, quin futiment de nens i nenes neixeran d'aqui a nou mesos, i quin futiment de ganes d'abraçar i fer petons.

ALES...

sortir de casa amb la mala intenció de passar-ho bé. I ho hem aconseguit. Gualba espectant l'arribada de caminaires que s'entresquen per camins de poc ús. Pluja, sol, núvol, ells. Tot i intentar-ho no ens vam aconseguir perdre. 74.398Km! I boscos, i esglésies, i runes, i gent, i riure, i córrer, i riu, i cafè, i cames, i cames, i cames. Segurament si ho busquem hem aconseguit tenir una o dues cames més de les que teníem. I pizza, i dutxa, i esquerda, i (nenasses) soledat. Només dos dels agossarats. Però i què?
I comença l'embriaguesa de la diada de la comunidad de Madrit. I un quinto, i un quinto. I un quinto, i de fet fins a sis quintos a dues mitjanes... celebració i cubata i defalliment. Indigestió i mala nit i tot a la merda. Però i què?
Com que i què? N'hem d'estar orgullosos. Ha estat un cap de setmana memorable.
Un peto
us estimo (i esto es solo el principio)

DE TRONADA

de tot. He tingut la sensació de la rialla a la meva façana cutània. Revoltant la cadira amb la sotacama entumida, babejant pel masclet, remenant allò que perd el nom al capdavall de l'esquena. Però, i què m'importa? si el no ser ningú només serveix de consol per qui no vol.

J i M

Avui per tu, no per tu, sinío per tu i tu.
Sense tu i tu i tu no seria jo i jo (si, sembla una etzaguieada mental, però té un fons). De fa temps que t'estimo a tu i a tu i no sé si us ho havia dit explícitament. No sé si cal, tampoc, però per si de cas ho deixo escrit.
I aquest post s'entén. no té una intenció amagada. Us estimo i prou.

Sempitern.

Vòmits de mel em vénen a la boca a fi de fer més dolç el mal tràngol de ser-hi i no clamar-ho a tort i a dret. Foragitar el foc que corrou els interiors seria senzill si la tramostera fos curulla, però sembla que la ràfega de trets dels darrers dies l'ha deixada foradada i l'aigua s'escola avall avall, dins el bàratre de sentiments. Tant de bo servís el dissolvent universal per fer córrer enjús tot allò que no m'atreveixo a fer, a dir, a tocar, a tu, mes, la paüra al refús obliga a la vida entre trinxeres emocionals. Segueixo reptant per assolir una estona de sol on restar quiet i deixar que m'escalfi la sang, que m'escalfi la boca i, per casualitat, manllevar un bes i llançar un esgarip amb força suficient com per aclarir els núvols que pesen sobre meu.

LA TIRANIA

per esforços que faci no deixaré de consumir-me en la inòpia sentimental.
he caminat pel perill i he caigut al pou i amb la punta dels dits he aconseguit aferrar-me al relleix de l'esperança però m'has arrancat els dits un per un.
he corregut amb la incertesa però m'ha guanyat totes les curses.
seré sempre el segon, com a màxim, en una galopada infernal.
i tot i això no em dono per vençut.
et guanyaré

LA TACA

Com un raig de llum que enamora
Agafa'm la mà i deixa'm seguir-te;
Teixim, de rosa, un món de móns
Enrera queda allò que fou, allò férem.
Riurem per sempre un amb l'altre
I tu amb ell, allà, hilaran-te de tot
Neguit de soledat que roman en mi.
Aniré carena avall, llàgrima avall.


per la Ca.

ENLLÀ

giro el cap i tot és buit. allà on n'hi havia no n'hi ha. no sé si hi ha res q ho omplirà, però de moment el forat que s'ha esdevingut al meu voltant no te llista d'espera.

deu ser el món

Com una llosa. I total no sé perquè. et lleves i veus q si, q sembla que et falti alguna cosa que, de fet, mai no has tingut. Un premi que et podria tocar si juguessis però no jugues, tu. Una experiència que podries sentir si hi anessis, però ni hi vas, tu. Una set que et podries treure si beguessis, però no beus, soca de tu. I despres et preguntes el perquè que no et surti tot dret. cony!! perquè vas de tort i no te n'adones!! Que no veus que ser bò no és bò? el malparidisme triomfa i tu allà com un estaquirot fent cosetes per tal que la resta de gent tingui un dia millor i passin de tu, i no hi pensis en que has pogut fer malament perquè a ningú li importa, només importen ells, no tu.
prova la prova. fes coses i espera agraïments, ja m'ho diras.

massa

tinc la sensació que en tinc massa. Massa per una sola persona potser, o segurament només massa per mi, per la meva incapacitat d'organització personal i per la meva manca de memòria, o potser no, o potser és literalment massa, tot i que quan veig el meu voltant observo qui en fa més i segueix. Jo en tinc massa. I no és que en tingui el pap plè ni res que s'hi assembli, és, senzillament, massa.
I tu pq no fas, i tu pq no pots, i tu pq, i tu, i tu, tu, tu, tu tutututututtut, i comunico. Ja no estic més per tu.

A CADASCÚ EL QUE LI TOCA

N'hi ha que en volen més, que no en tenen prou, i prou! el pas canviat, a contracorrent; tots als revés. Sóc un kamikaze. Trencaria la vida per repartir-la entre tots i guardar-ne una mica per després, com els postres. I a tu te'n donaria la resta, gaudeix-ne si ho vols i si no, pots morir en l'intent de soledat.
avui fins aquí