JULI

En certes ocasions, en Juli, se sentia sol. No un sol d'aquells "d'estar solet a casa i calentó i amb la tele i unes crispetes", no, sol del de "docns quina puta merda de vida, no? o sigui, com pot ser que sigui així? no sóc prou bò? no en sabré, més, deu ser això", sol d'aquest tipus (ei, ara no comenceu a fer cabòries de sobre si el relat en si és una autobiografia o alguna dèria similar. Per cert, us heu fixat que es diu molt "En .............. ha escrit la seva autobiografia" clar, no? si és auto, no l'haurà escrita un altre, o sigui si, el fet de picar-la i passar-la a net si que ho haurà fet algú, no? no seria més correcte (ojo al parche, filòlegs) "En .... ha escrit la seva biografia" o bé "En ....... ha escrit l'autobiografia", no és un excés de pronoms, això? i fins aquí la reflexió insertada). Hi ha moments en la vida d'en Juli que la cosa passa sola, que la viu com qualsevol altre mortal, que riu i pensa i és graciós i generós, hi ha moments, però, que ni una cosa ni l'altra ni l'atra. Per un rampell fugaç tot muta a fosc. Jo sóc un Juli. I tu, i tu i tu i el d'allà tb.