RANCÚNIA

Hi ha situacions que perduren i perduren. Hi ha moments que duren tota la vida. Un dia (potser farà tres mesos) una va dir una cosa una mica malament a una altra, des d'aleshores ençà entre les meves dues companyes només es parla xiuxiuejant, si es fa en veu alta es fa amb indirectes (indirectes que no entenc perquè porto poc temps), sembla que visquin per veure com l'altra rellisca. Això si, quan hi va haver l'enganxada tot va quedar arreglat i aclarit i tot bé i tal. També he de dir que un de les dues és més puta que l'altra, i més pilota. Però segur que no són rencoroses si els ho preguntes....

CONVERSA

Hi ha converses que m'allunyen. Resulta curiós perque per un banda, el fet de mantenir una conversa em fa ser proper a la persona amb la qual estic mantenint-la mentre que, segons per on vagi la conversa en si, la mateixa conversa em fa allunyar-me'n. El món de la conversa és un món tot curiós, la proximitat que et dóna el fet de parlar amb algú i la llunyania que suposa l'argumentació de les parts.
Això, a més, té una contrapartida que seria que si parlar t'allunya i t'apropa alhora, el fet de no fer-ho només t'allunya, i això no és positiu en general.
D'altra banda hi ha converses que t'acosten i prou.

PENSAR

Jo ho he dit, a mi m'ho han dit, és una impossibilitat en si mateixa. Deixa de pensar-hi. Deixa de pensar-hi com si fos així de fàcil. Amb aquella alegria de qui apaga la tele, no? Ei! que això no m'interessa, deixo de pensar-hi. Doncs no conec ningú que pugui, tu! De fet, si més no a mi; el que passa quan vols deixar de pensar-hi és no poder deixar de pensar-hi.

PERDRE

Ja ho tenia tot perdut. Feia temps que ja no hi havia res a fer. Fins que un dia va començar a renéixer i a canviar la situació. Aquell cotxe que estava quasi per desvallestar va caure en mans d'un bon mecànic, amb ganes de currar i peces de recanvi. No va ser una tasca senzilla. Hi havia molta merda acumulada de tant de temps a la intempèrie, però la passió i la paciència van poder obrar el miracle (si, els miracles s'obren) i el cotxe va poder tornar a la carretera. Al primer revolt es va estampar.

APARCAR

Us moveu en cotxe? sou dels que feu servir el vehicle motoritzat de quatre rodes? si? i els que no, sabeu què s'ha de fer un cop has acabat el trajecte? exactament, aparcar. Us faré una altra pregunta si em permeteu. heu aparcat i/o heu vist algú aparcat malament? jo si, les dues coses. I el que va passar va ser que un agent de la guàrdia urbana va sancionar els vehicles mal aparcats. Normal. El que no em sembla tan normal és l'ajuntament destini un membre del cos de la guàrdia urbana a regular el malaparcament i el funcionament ineficaç del sistema circulatori dels pares que no deuen tenir cames. No deuen tenir cames perquè es veu que han d'aparcar a la porta dels col·legis dels seus fills no fos cas que es belluguessin una mica més de lo normal i no els sortissin uns nens obesos. Deixar el cotxe en doble fila o ocupar un carril de circulació és motiu de sanció. menys si ets pare, si ets pare tens butlla papal, pots fer el que et doni la reial i puta gana perquè tens un fill (o filla, no us ralleu, cupaires).
Doncs no sé com però voldria denunciar-ho per que m'infla molt els ous.
Ja està

LLIGAR

Avís important: això no és un al·legat per trobar nòvia.
A veure com començo per no quedar victimista i que ningú es pensi que és una crítica directa. Val, doncs així: el que esteu a punt de llegir no és victimista (tot i que potser si una mica) i no voldria que ningú s'ho prengués com una crítica directa (tot i que si algú se sent identificat demano disculpes per endavant i avanço que les experiències viscudes serveixen només per exemplificar els arguments).
Per bé o per mal parlo i he parlat amb moltes persones del sexe femení.Últimament estic començant a arribar a dues conclusions que, ara per ara, no em semblen excloents. Una és la mentida com a primera opció davant la vida. Potser no mentida voluntària però mentida al capdavall. Quantes de vosaltres a la pregunta que és el que t'agrada d'un tio dieu que sigui atent, simpàtic, que em faci riure, que sigui intel·ligent, bla bla bla? exacte. la majoria. i quantes dieu que estigui to buenaco i que folli com els déus i m'és igual si es intel·ligent perquè lo primer que miraré serà la seva cara, el seu cul i el seu paquet? exactament la minoria. Continuant amb la mentida com opció, la majoria de persones que coneixo i que considero sinceres troben una gran quantitat de les virtuts de la primera pregunta en la meva persona, mentre que les virtuts de la segona segurament siguin insignificants en mi. Ara ve la pregunta gorda. Si la majoria de les dones que coneixo diuen la veritat, com és que no lligo més? Prova d'això és que cap nòvio mai no ha tingut ni un bri de gelos quan les seves nòvies eren amb mi.Com és que només sóc atractiu a les casades (oficialment o no).
L'altra opció ens afecta a tan a uns com a altres per igual. El que volem voler i el que realment volem no quadren. Volem voler que ens importi de bones a primeres la persona i realment el que volem és que ens entri pels ulls.

COLLONS

 Hi ha coses que preocupen i d'altres que molesten. Una cosa que molesta i de quina manera són els nens. Espereu que aixeco les barreres de defensa abans que el tou de pares nouparats i mares noumarades se'm llencin al damunt. Els nens molesten, te'ls estimes? si, però molesten. Jo treballo amb nens, i amb nenes (coi de cupaires feministes incultes del llenguatge), i són una puta cucada, jo tinc molts amics amb fills i són de lo més millor del món, jo vaig a llocs on es deixen entrar nens i tothom els riu les gràcies. En part és veritat però aquí, a les cròniques de la veritat oculta, vull deixar clar que els mataria a tots com a mínim un cop al dia. Quan vas a qualsevol lloc tranquil, perquè collons has d'aguantar els crits, plors, gracietes i altres mandangues que fan els nens d'altri? "ala, no et posis així, que és un nen..." me la suda, les meves orelles i el meu cervell són orelles i cervell i pateixen igualment sigui un nen o un trepant. I la culpa és dels seus pares. Si el teu fill plora al cine, fora. si el teu fill plora i crida a un concert NO PER NENS, te piras, si el teu fill no sap estar en un restaurant, no el portis. Si el teu fill viu a dalt o sota de casa meva, insonoritza el puto pis per què a mi me la suda del tot si vol la mama, la papilla o si s'ha cagat fins les celles, en serio, me la suda. Lo preocupant (i veieu com enllaço els conceptes com un crac de la literatura) és que els pares dels interfectes ho veuen del tot normal quan tothom sap que haurien de passar per una encara inexistent escola de pares nefastos.
També preocupa que torni l'Aznar, però preocupa diferent.
S

REVÒLVER

Lo d'ahir va ser... en resum diríem "que me sale a devolver". Dijous a la nit vaig anar a dormir tard per culpa meva, no li fotrem les culpes al colomo o a la Sala Naub1 perquè el que va voler anar al concert va ser un servidor. El fet és que em vaig llevar per anar a currar, lo normal, però havnet dormit poc més de 4h. A la feina tot va rodat fins que em tallo, no, no amb el túrmix però un tall al polze que encara fa mal. Seguim, no ha passat res. Tot rutlla estupendament fins que un problema amb els cigrons (altrament dits perdigons de muntanya) em fa anar a correcuita a fer un altre primer quan ja tenia la cuina recollida abm tot el que suposa. Fer això implica no fer altres coses (els plats, els gots, els coberts, bla bla bla) però seguim endevant. A mig fer i ja tot un altre cop enllestit els mestres em demanen el que teníem pactat (ous, buti, pa, tomàquet..) els ho dono. Ai las, quan ja sembla que tot rutlla tornen els mestres i em demanen que trituri els tomàquets la qual cosa faig encantat pq a més suposava una bona conversa sobre cuina, però tb endarrereix la resta de la feina. Fet. Els nens mengen i surten al pati, jo amb el coet al cul miro de fer tota la feina que no he fet abans, arriben a dinar les monis, jo ho faig d'una revolada pq encara em queda molta feina. Alguna broma benintencionada sobre la gestió de la crisis a cuina em senta malament i deixo anar un moc a la meva jefa ( Neus Castro si ho llegeixes, ho sento, ja veus que la cosa no anava amb tu) i continuo treballant. Ara frega, ara canvia't de roba i surt al carnaval de l'escola, ara entra, ara torna a sortir, ara "merda hem perdut uns sobres" (hahaahah rotllo bárcenas) i a la recerca i captura, ara torna a fregar i a mitja feina escolto que la dire convida els assistents a anar sortint per la porta i jo amb la cuina enlaire. Tot això, cal recordar, amb una son que espanta. A les 4 molt llargues surto de la feina fins dimarts (visca, dilluns es festa). cap a casa a dutxar-se i treure's la gomina de la disfressa de punk. I cap a la capital on l' Anna Freixes Sala em convida a veure en Roger Mas. Molt rait. Ja sembla que va tot rodat fins que.... em rebrinco el turmell esquerra!!! visca!
Contrariat agafo el cotxe i desapareixo del "mundanal ruido" i em refugio entre les meves parets.
Fins que a les set del matí li ha agafat per plorar com si no hi hagués demà a la filla dels veins.
QUI VEN REVÒLVERS? NO ÉS PER MI, ÉS PER UN AMIC

DIADA

Tinc la sensació que les modes ens destrueixen les demandes. Per dir-ho d'una altra manera, quan la reivindicació passa a ser "cool" deixa de ser reivindicació per passar a ser maistream i deixa de ser important, pel sol fet que és tant comú que ja ningú dóna importància a l'origen. Sento molta gent parlar de la importància de la independència "perquè patim un espoli fiscal", clar... i com que a Catalunya no tenim corrupteles i tothom és honrat, amb la independència tenim la solució, no? els diners poden ser importants, però no us enganyeu, hi ha partits que s'han pujat al carro perquè han vist la veta, "com podem fer veure que un cop hem fotut tot déu a la crisis, ara ens importa sortir-ne i fer creure que és culpa dels demés?" "calla!! direm que som indepes!!" VAYA CRACKS!
Com sempre hi ha qui s'ho creu. Hi ha una lluita més antiga i si pot ser més poderosa que per alguna raó no s'ha sabut o no s'ha volgut lligar amb el que era mainstream l'any passat, la indiganació. Però ens trobaríem amb el mateix que va passar. Quan va passar a ser molón ser indignat va deixar d'importar.

RELLOTGE

Ja no confio en els rellotges dels demés
hem de prendre mesures.

ja no confio en els rellotges dels demés
el teu i el meu no són iguals.
el teu després és el meu ara
anem?
som-hi?
comencem?
ja no confio en els rellotges dels demés
anem a fer una cervesa?
quan, ara?
ara!
ara no, més tard.
ja no confio.

ESQUITXADA

Treballo amb dones. I què, direu. Doncs res, clar. Hi ha moments bons i moments dolents, com amb els homes. Però de xerrar i de sentir et surten comentaris i pensaments que elabores amb l'estona. "Els tios no sabeu pixar perquè ho esquitxeu tot". En part és veritat però en part no. Hi ha coses que lògicament les dones mai no experimentareu (no, ara no vull començar un debat d'a veure qui la te més llarga) com per exemple tenir els collons i la titola penjant, que us molesti al creuar les cames, que s'us entortolliguin els pèls dels ous a la goma del calçotet o pixar dempeus. Aquí al darrer punt és on em vull aturar. Partint del vostre propi cos ho teniu complicat, ara bé, heu provat mai de tirar un rajolí d'aigua des de qualsevol altura contra qualsevol tipus de superfície? ara proveu-ho des de més amunt, com un metre més o menys. veieu que esquitxa? doncs això. per altra banda, si, tot i no deixar de ser una guarrada, es pot passar un paper de cul per la superfície de la tassa per tal que no es vegi (però això no ho fa desaparèixer, per això és una guarrada) ja estaria.

A CEL OBERT 1.2 (SOTACOBERT)

Engega l’any amb una il.lusió renovada, amb un ímpetu vigorós. Amb retard, això que no falti, perpetrat per l’anfitriona a fi de crear una espectació més i més angoixant. Avís a futurs esdevenimentòlegs, no deixeu d’estudiar la tècnica Maimir per generar expectatives ( o TMGE). En faré un breu resum, el primer pas és convocar la gent a una hora indeterminada per, a mesura que arriba el dia assenyalat, fer certa pressió telefònica a fi que la gent es presenti al lloc de la cita a l’hora que convé. El segon és esperar i esperar fins que la gent ja no recorda en motiu de què ha estat convocada i comença a crear sinèrgies artístiques amb les seves converses. El tercer pas, lògicament, és enganyar l’estómac, si penses amb la panxa no penses amb el cap. Per acabar, s’executa l’esdeveniment. Docns al tall. Les produccions MA-FO (de moment els únics avaladors del cicle A CEL OBERT) han creat per tots nosaltres, després de l’èxit de l’A CEL OBERT 1.1, l’A CEL OBERT 1.2 (SOTACOBERT), un indefugible concert de nadal amb un públic ple de cares conegudes. Ens van delectar amb una selecció de peces de jazz i música actual, rematant amb una clàssica nadala d’alta categoria. Uns moments d’afinament i comencem. La primera peca deixa el públic amb la boca oberta i arrenca un sincer i sonor aplaudiment. L’execució ha estat prou bona com per que els assistents no notessin les imperfeccions o, si més no, el públic té pocs coneixements muscicals i no se n’adona. El segon tema fa posar en tensió el respectable que, ens uns moments de suor freda, veu com la solista comet diversos errors que, no contenta amb esmenar-los, comença la tonda fins a tres vegades. Els aplaudiments són eixordadors. Un standar de jazz segueix la producció amb petites incursions a la improvització per part de Maimir. S’aixequen bravos del públic. Per acabar amb la ronda melòdica acometen una composició de Roger Mas, tinc gent al costat que quasi li cau la llàgrima. Finalment, la nadala, l’apoteosi, el súmmum, el clímax, els assistents cantant a cor. La culminació amb cava no va ser baladí. Des d’aquí volem agrair a produccions MA-FO l’esforç realitzat i volem aplaudir la pensada i avisem que sucumbirem a les següents invitacions. Us estimem per tot. NdA: notis que l’evolució dels A CEL OBERT canvia tal i com ho fa l’any. 2a NdA: aquest article és del tot sincer, la conya tb és sincera, és sincerament de conya.

SUPRIMIR

La inactivitat m'obliga. Després de temps sense la frescura digital que implica tenir un blog i tenir-lo viu, el primer dia de l'any, amb son, maldecap, bocassa i despentinat miraré de projectar aluna cosa positiva de cara a l'any que totjust comença, tot i que, ara per ara, no em passa res per la clepsa. Potser unes línies més endevant. El que puc dir com a resum de l'any anterior és que, fent balanç, em sembla que ha estat millor que pitjor. Recordo una festa d'aniversari sorpresa, ara, així de cop. Recordo trobar un curro molón. Recordo la mort de la meva àvia i el meu oncle i ho contraposo al neixament de la meva nova fillola i guanya. Recordo el Barça, el Poparb i la Festa Major. I ara el pensament positiu: Encaro l'any amb els ous per davant (podeu suprimir aquesta imatge de les vostres retines, si el vostre malmès, malintencionat i pervers cervell us ho permet)

JULI

En certes ocasions, en Juli, se sentia sol. No un sol d'aquells "d'estar solet a casa i calentó i amb la tele i unes crispetes", no, sol del de "docns quina puta merda de vida, no? o sigui, com pot ser que sigui així? no sóc prou bò? no en sabré, més, deu ser això", sol d'aquest tipus (ei, ara no comenceu a fer cabòries de sobre si el relat en si és una autobiografia o alguna dèria similar. Per cert, us heu fixat que es diu molt "En .............. ha escrit la seva autobiografia" clar, no? si és auto, no l'haurà escrita un altre, o sigui si, el fet de picar-la i passar-la a net si que ho haurà fet algú, no? no seria més correcte (ojo al parche, filòlegs) "En .... ha escrit la seva biografia" o bé "En ....... ha escrit l'autobiografia", no és un excés de pronoms, això? i fins aquí la reflexió insertada). Hi ha moments en la vida d'en Juli que la cosa passa sola, que la viu com qualsevol altre mortal, que riu i pensa i és graciós i generós, hi ha moments, però, que ni una cosa ni l'altra ni l'atra. Per un rampell fugaç tot muta a fosc. Jo sóc un Juli. I tu, i tu i tu i el d'allà tb.

DUBITATIU

Estic entre dos moments. Es podria fer una llarga prosa poètica sobre la distància entre les dues idees que em ronden, però no, no serà així. Serà una mica més senzill. Ho diré i prou. He començat una feina nova, una feina que sembla que uneix les meves dues vessants. Sóc cuiner d'un CEIP, si, allò que abans en dèiem escoles, saps? Doncs això, en sóc el cuiner. Pel que sembla, de moment, de cua d'ull, amb la distància característica dels primers dies de feina, la cosa funciona bastant bé. L'equip, tant el del meu voltant més immediat com el docent, fa molt bona pinta, d'aquí a quatre dies fem un equip de futbol i juguem a la lliga interescolar els dilluns al vespre. Bé, tampoc és això, però temps al temps. La canalla que m'envolta em sorprèn dia rere dia per la bona predisposició a portar-se bé amb mi. Jo molo, clar, i tot ajuda. La segona cosa vindria a ser: perquè la gent no diu realment el que vol i has de fer uns esforços titànics per endevinar les seves intencions? i no, no parlo de follar, avui no. Parlo de les ganes de fer una cosa i com, de cop i volta, s'esvaeixen i romanen en un "si de cas" lleuger.

RECERCA

Una perla líquida davalla fins la punta de la tarota, un tènue tel salat emmascara la vista, el pas es va fent lent, la cadència de la passa s'allarga fins que sembla que entre una i altra passin segons eterns. El tel es desdibuixa i torna la nitidesa de les ulleres brutes, l'ombra, la redemptora de l'agost, fa acte de presència al teu pas i deslliura els teus ofecs de la pressió humida de la suor. Era estiu.

MANDRISME

Fa una eternitat que no tinc res a dir, bé, de fet, que tinc mandrisme de fer posts. Tenir coses a dir o no acostuma a ser poc imporant, cal dir-les. Perquè, et podries arribar a preguntar; senzillament perquè no ets tu qui ha de valorar si el que dius és important o no, sinó el teu lector, esporàdic o assidu, qui té el poder de valorar la teva petita incursió al món de la microliteratura. O de la merda escrita.

SE MEN FOT

Semblarà una prosa poètica
però ho penso fer en vers,
i així fa de més bon dir.
Qui declama, recita o diu
ha de ser fort d'esperit
i a vegades, com la perdiu,
cal amagar l'escrit.

Un matí vaig sentir
(escoltar seria massa)
que la lefa tenia, segons l'Estefania,
un gust distint segons la ingesta matutina.
I jo em vaig entossudir en esbrinar si mentia
però no trobo voluntària per tastar-me l'autoestima.
(o bé podria ser un barbut, qui fes l'esforç
de tastar el gust del meu cos)

Amb tot, la idea és bona;
però vull saber si la ingesta immediata
canvia el gust de l'espermada
o bé ho fa al cap d'una estona.
S

DETALLS

Hi ha qui diu que es pot passar pels llocs sense parar atenció, quee sempre hi ha algú que es fixa en el seu voltant per tu. Per mi els detalls són l'essència del passar. Saber si aquell portava les sabates de color blau, les orelles forarades, el moviment d'un braç anticipant l'ensurt, l'incís de la comissura iniciant la ganyonta que no acaba de.ser. Els detalls són una base de la ironia.

Published with Blogger-droid v1.6.7

?

Published with Blogger-droid v1.6.7