SUPRIMIR

La inactivitat m'obliga. Després de temps sense la frescura digital que implica tenir un blog i tenir-lo viu, el primer dia de l'any, amb son, maldecap, bocassa i despentinat miraré de projectar aluna cosa positiva de cara a l'any que totjust comença, tot i que, ara per ara, no em passa res per la clepsa. Potser unes línies més endevant. El que puc dir com a resum de l'any anterior és que, fent balanç, em sembla que ha estat millor que pitjor. Recordo una festa d'aniversari sorpresa, ara, així de cop. Recordo trobar un curro molón. Recordo la mort de la meva àvia i el meu oncle i ho contraposo al neixament de la meva nova fillola i guanya. Recordo el Barça, el Poparb i la Festa Major. I ara el pensament positiu: Encaro l'any amb els ous per davant (podeu suprimir aquesta imatge de les vostres retines, si el vostre malmès, malintencionat i pervers cervell us ho permet)

JULI

En certes ocasions, en Juli, se sentia sol. No un sol d'aquells "d'estar solet a casa i calentó i amb la tele i unes crispetes", no, sol del de "docns quina puta merda de vida, no? o sigui, com pot ser que sigui així? no sóc prou bò? no en sabré, més, deu ser això", sol d'aquest tipus (ei, ara no comenceu a fer cabòries de sobre si el relat en si és una autobiografia o alguna dèria similar. Per cert, us heu fixat que es diu molt "En .............. ha escrit la seva autobiografia" clar, no? si és auto, no l'haurà escrita un altre, o sigui si, el fet de picar-la i passar-la a net si que ho haurà fet algú, no? no seria més correcte (ojo al parche, filòlegs) "En .... ha escrit la seva biografia" o bé "En ....... ha escrit l'autobiografia", no és un excés de pronoms, això? i fins aquí la reflexió insertada). Hi ha moments en la vida d'en Juli que la cosa passa sola, que la viu com qualsevol altre mortal, que riu i pensa i és graciós i generós, hi ha moments, però, que ni una cosa ni l'altra ni l'atra. Per un rampell fugaç tot muta a fosc. Jo sóc un Juli. I tu, i tu i tu i el d'allà tb.

DUBITATIU

Estic entre dos moments. Es podria fer una llarga prosa poètica sobre la distància entre les dues idees que em ronden, però no, no serà així. Serà una mica més senzill. Ho diré i prou. He començat una feina nova, una feina que sembla que uneix les meves dues vessants. Sóc cuiner d'un CEIP, si, allò que abans en dèiem escoles, saps? Doncs això, en sóc el cuiner. Pel que sembla, de moment, de cua d'ull, amb la distància característica dels primers dies de feina, la cosa funciona bastant bé. L'equip, tant el del meu voltant més immediat com el docent, fa molt bona pinta, d'aquí a quatre dies fem un equip de futbol i juguem a la lliga interescolar els dilluns al vespre. Bé, tampoc és això, però temps al temps. La canalla que m'envolta em sorprèn dia rere dia per la bona predisposició a portar-se bé amb mi. Jo molo, clar, i tot ajuda. La segona cosa vindria a ser: perquè la gent no diu realment el que vol i has de fer uns esforços titànics per endevinar les seves intencions? i no, no parlo de follar, avui no. Parlo de les ganes de fer una cosa i com, de cop i volta, s'esvaeixen i romanen en un "si de cas" lleuger.

RECERCA

Una perla líquida davalla fins la punta de la tarota, un tènue tel salat emmascara la vista, el pas es va fent lent, la cadència de la passa s'allarga fins que sembla que entre una i altra passin segons eterns. El tel es desdibuixa i torna la nitidesa de les ulleres brutes, l'ombra, la redemptora de l'agost, fa acte de presència al teu pas i deslliura els teus ofecs de la pressió humida de la suor. Era estiu.

MANDRISME

Fa una eternitat que no tinc res a dir, bé, de fet, que tinc mandrisme de fer posts. Tenir coses a dir o no acostuma a ser poc imporant, cal dir-les. Perquè, et podries arribar a preguntar; senzillament perquè no ets tu qui ha de valorar si el que dius és important o no, sinó el teu lector, esporàdic o assidu, qui té el poder de valorar la teva petita incursió al món de la microliteratura. O de la merda escrita.

SE MEN FOT

Semblarà una prosa poètica
però ho penso fer en vers,
i així fa de més bon dir.
Qui declama, recita o diu
ha de ser fort d'esperit
i a vegades, com la perdiu,
cal amagar l'escrit.

Un matí vaig sentir
(escoltar seria massa)
que la lefa tenia, segons l'Estefania,
un gust distint segons la ingesta matutina.
I jo em vaig entossudir en esbrinar si mentia
però no trobo voluntària per tastar-me l'autoestima.
(o bé podria ser un barbut, qui fes l'esforç
de tastar el gust del meu cos)

Amb tot, la idea és bona;
però vull saber si la ingesta immediata
canvia el gust de l'espermada
o bé ho fa al cap d'una estona.
S

DETALLS

Hi ha qui diu que es pot passar pels llocs sense parar atenció, quee sempre hi ha algú que es fixa en el seu voltant per tu. Per mi els detalls són l'essència del passar. Saber si aquell portava les sabates de color blau, les orelles forarades, el moviment d'un braç anticipant l'ensurt, l'incís de la comissura iniciant la ganyonta que no acaba de.ser. Els detalls són una base de la ironia.

Published with Blogger-droid v1.6.7