TAPA

Vagi per davant, rotundament, que ni em molesta ni m'altera ni canvia la meva percepció del món. Tot sovint sento frases com "no vull veure ni una gota" i "eh! que jo m'hi assec, aquí!". Tenen raó, no és acceptable que es quedin gotes a la tapa, no és acceptable. I és veritat, a mi m'ha passat, es sumament desagradable asseure't a desmenjar i notar alguna cosa mullada al sotacuixa. La qüestió que plantejo és perquè jo? Quina llei, humana o divina, diu que he de ser jo qui baixi la tapa? És ben senzill. El mateix em costa a mi obligar-la a seguir les lleis de la gravetat com, a qualsevol altra, a fer-les-hi desafiar. La puc pujar quan arribo a l'excusat, moments abans de l'acte mingitori, però, i tu? a tu no et costa el mateix deixar-la pujada quan acabes?

GERAMANOR

Tu no ho sé, però jo tinc moto. Una moto normaleta, 250cc, ni poc ni massa. Agafar la moto en cap de setmana hauria de ser, definitivament, relaxant. Ai las! quin greu error. No és el trànsit, no són els revolts, no són els semàfors, tot això es contempla sempre que, per alguna raó o altra, s'agafa un vehicle. No, no és això, és la germanor motorística mundial el que no permet el relaxament total. Si no condueixes moto segurament no t'hi has fixat però els motoristes (oju! aquí només hi són representats els motoristes amb vehicles amb marxes, no scooters per molta cilindrada qeu tinguin, és una xorrada però és així. A més, tampoc s'inclouen els vehicles de menys de 125cc) se saluden. Estiren la mà esquerra, aixequen dos dits, qualsevol mena de símbologia que permeti al motorista que ve en sentit contrari identificar que ell també és motorista, com si no ho notés amb la cosa entre les cames!! però acaba aquí! si un motorista avança un altre motorista treu el peu de l'estrivera mentre el passa com dient: "eh! que passaa!!".
I jo, com un tonto, torno el "saludo".

CAPÍTOL QUART

La meva baixada a l'infern va ser, com a poc, una travessa. La distància que s'interposava entre el despatx i la claveguera semblava una eternitat tot i que en realitat eren nomes 8 kilòmetres que es feien en menys de deu minuts en metro. El trànsit dificultós era, de lluny, el canvi d'actitud que havies de fer per internar-te en aquell femer. No et garantia res ser un refotut cràpula en un món on els nadons es tallaven ells mateixos el cordó umbilical. Ser humil tampoc no servia de res, qui podia et trepitjava, qui no, t'apallissava un cop eres a terra. Hagués servit ser el puto Jackie Chan, però no ho ers, de fet no sabia ni com posar la mà per fotre un cop de puny. Per això vaig fer el cor fort i vaig sortir de la parada amb el posat d'algú que sap perfectament que vol, com ho vol, on ho vol i per quan ho vol, però amb la garantia interna que les meves cames sempre havien sabut respondre en ocasions dificíls, se sabien posar una davant de l'altra a una velocitat increíble en moments problemàtics.

ESPERAT

Hi ha notícies que no per esperades deixen de sorprendre, o si més no, impactar. Feia temps que sabíem que havia de passar però mai no arribava el dia. Hi havia dies millors, mai bons, i d'altres pitjors, sempre dolents. De cop, l'altre dia, em truquen. "Que si, que ja" i una aixafada monumental. No per esperat deixa de deixar petjada. Ara els veus. Tristos, ulleres de sol, negre, alguna rialla nerviosa, alguna conversa etèria, uns nens que juguen que sempre anima la pena.
I ningú no sap que dir.
un petó, carla

CAPITOL TERCER

(avis, no funcionen els accents)
"ok, i perquè em necessites? que jo sàpiga els plans urbanistics estan fora del meu abast...""no es això capullu. Necessito que busquis, que ensumis, que espiis." Un petit sobre amb el logo de l'ajuntament va fer cap, com per art de màgia, a la meva taula. Obrir i llegir tot va ser un. No em podia creure el que llegia, com qui diu. En aquelles ratlles hi havia tot un reguitzell de noms i activitats per investigar que, tranquilament, em podien portar sis mesos de feina.

REBOTAR

Has jugat mai a fronton? Jo si, porto una temporada jugant-hi. És un esport còmode. El millor és jugar-hi amb amics i córrer i suar i guanyar, ara bé, si no tens ningú amb qui jugar està millor que el tennis, perquè no et cal ningú que et torni les pilotes. Rebotar la pilota contra la paret i tornar a llençar-la. Moltes vegades es com segons quines converses, no?

CAPÍTOL SEGON

De l'altra banda de la ciutat arribaven els ferums de les barraques i els seus habitants. Des del principi de l'èxode s'havien anat acumulant casetes, barraques i barracons a les barriades més externes. Si ho miraves de certa altura, semblava que les haguéssin deixat caure des del cel i s'haguéssin malposat soletes. Sempre que girava el vent de mitjorn patíem les fortors de la manca de clavegueram.
"Tanca la finestra, cony!", el seu posat va canviar de sobte. L'alegria que semblava tenir quan va entrar va desaparèixer de recop. "Mira, t'he dit que necessito un favor i he obert la finestra per tal que et fessis a la idea de la magnitud del problema", la meva fesomia reflectia, més o menys, la mateixa estupefacció que deu mostra la del lector arribats a aquest punt. "Suposo que el problema es pot solucionar amb una bona comanda de màscares antigàs, no?" "imècil" (tenia raó, la broma no feia tanta gràcia amb sò com havia tingut en el silenci del meu cap...)