EXCÉS

No sé ben bé com articular aquesta entrada, però em sembla que aniré pel camí del mig, com, d'altra banda, és habitual. En el nostre llenguatge col·loquial gaudim d'expressions que ens agradin o no tenen un significat concret però que, ai las!, perden força per l'excés. Fa no massa més d'un parell d'anys la paraula friki tenia una sola accepció, venia a ser una manera de dir que una persona era una microobsesa d'un tema. Ara ha perdut la força. Portes un mitjó de cada color, ets un friki, vas a córrer, ets un friki, fas mandonguilles, ets un friki. D'altra banda hi ha paraules i expressions que van perdent sentit a mida que guanyen adeptes. Està molt bé popularitzar el llenguatge, però en excés el mata.

SÍNDORME

Fa temps que tinc abandonat el blog. No per res, no per falta de temes que omplen escrots, no per falta de temps, un dia treballo i un dia no, i sobretot no per falta d'intents. No han fructificat, normalment, però no acabava de ser ni un tant percent petit d'allò que és acceptable publicar. M'he llevat inspirat, o això espero. Ja m'ho direu, sinó. La cosa és que, com molta gent, suposo, no he tingut vacances aquest estiu i per tant he treballat, com és habitual, amb la ràdio posada i he tornat a caure en una cosa que em passa sovint pel cap. La gent és gilipolles. Tinc els ous plens que la gent no maduri o no sàpiga afrontar la realitat o sigui tant manta per fer-ho o busqui un puta excusa de merda per dir que està millor de vacances que no pas currant. Què polles significa que la gent té síndrome postvacacional? només vol dir que em fa mandra tornar a currar amb lo bé que estava jo a Portbou. Doncs clar, com tot quisqui. "és que he tornat de vacances i em sento com qeu no estic al cent percent" doncs et fots. A veure si no és normal l'enyorament de no fer res? només faltaria. Però d'aquí a crear-ne un síndorme... s'han de tenir collons!

FESTA

No ho entenc. M'agradaria que una ment preclara m'il.luminés. Recordo, de jove, que les fetes majors tenien un component cutre-panxanguero que les feia especials. Potser, de tant en tant, hi havia "l'acte gran" que era un concert on la gent mira l'actuació i balla cançons conegudes i altres que sonen i altres de noves, però la Festa, era una orquestra que tocava clàssics d'ara i de sempre, des de Mediterráneo a Tractor Amarillo. La gràcia d'aquests actes és que no et cal mirar l'escenari, que no has de veure els vestits de lluentons, no has d'aixecar el braç per aclamar l'èxit de la banda, no. Ja saps les cançons, et pots dedicar solament a fer el ganso. Si, ja ho sé, a un bolo també ho pots fer, però no és el mateix.
I que consti que a mi m'agraden els bolos.

ASSASSINAT

Mort, tortura; paraules de moda. El simple fet d'occir un ésser viu es pot considerar deplorable. Segurament. Si respira, és deplorable, si li veus els ulls, és deplorable, si penses que potser, amb aquella cara, el que esta fent és somriure (i una merda, dit sigui, de pas), és deplorable. Però, ai las, els animalons. Què no té un mosquit que tingui un lleó? Què fa de la formiga un animal matable mentre que un esquirol he de ser immortal? i no em vingueu amb les tonteries que un mosquit pica, perquè un lleó mata, que una formiga roba sucre perquè un esquirol roba rebosts. No, dolents, no. Mata la comoditat.

TAPA

Vagi per davant, rotundament, que ni em molesta ni m'altera ni canvia la meva percepció del món. Tot sovint sento frases com "no vull veure ni una gota" i "eh! que jo m'hi assec, aquí!". Tenen raó, no és acceptable que es quedin gotes a la tapa, no és acceptable. I és veritat, a mi m'ha passat, es sumament desagradable asseure't a desmenjar i notar alguna cosa mullada al sotacuixa. La qüestió que plantejo és perquè jo? Quina llei, humana o divina, diu que he de ser jo qui baixi la tapa? És ben senzill. El mateix em costa a mi obligar-la a seguir les lleis de la gravetat com, a qualsevol altra, a fer-les-hi desafiar. La puc pujar quan arribo a l'excusat, moments abans de l'acte mingitori, però, i tu? a tu no et costa el mateix deixar-la pujada quan acabes?

GERAMANOR

Tu no ho sé, però jo tinc moto. Una moto normaleta, 250cc, ni poc ni massa. Agafar la moto en cap de setmana hauria de ser, definitivament, relaxant. Ai las! quin greu error. No és el trànsit, no són els revolts, no són els semàfors, tot això es contempla sempre que, per alguna raó o altra, s'agafa un vehicle. No, no és això, és la germanor motorística mundial el que no permet el relaxament total. Si no condueixes moto segurament no t'hi has fixat però els motoristes (oju! aquí només hi són representats els motoristes amb vehicles amb marxes, no scooters per molta cilindrada qeu tinguin, és una xorrada però és així. A més, tampoc s'inclouen els vehicles de menys de 125cc) se saluden. Estiren la mà esquerra, aixequen dos dits, qualsevol mena de símbologia que permeti al motorista que ve en sentit contrari identificar que ell també és motorista, com si no ho notés amb la cosa entre les cames!! però acaba aquí! si un motorista avança un altre motorista treu el peu de l'estrivera mentre el passa com dient: "eh! que passaa!!".
I jo, com un tonto, torno el "saludo".

CAPÍTOL QUART

La meva baixada a l'infern va ser, com a poc, una travessa. La distància que s'interposava entre el despatx i la claveguera semblava una eternitat tot i que en realitat eren nomes 8 kilòmetres que es feien en menys de deu minuts en metro. El trànsit dificultós era, de lluny, el canvi d'actitud que havies de fer per internar-te en aquell femer. No et garantia res ser un refotut cràpula en un món on els nadons es tallaven ells mateixos el cordó umbilical. Ser humil tampoc no servia de res, qui podia et trepitjava, qui no, t'apallissava un cop eres a terra. Hagués servit ser el puto Jackie Chan, però no ho ers, de fet no sabia ni com posar la mà per fotre un cop de puny. Per això vaig fer el cor fort i vaig sortir de la parada amb el posat d'algú que sap perfectament que vol, com ho vol, on ho vol i per quan ho vol, però amb la garantia interna que les meves cames sempre havien sabut respondre en ocasions dificíls, se sabien posar una davant de l'altra a una velocitat increíble en moments problemàtics.