Veig, entre certa boira de record, el trajecte de l'escola a casa de la mà de la mare. Vagament em ve al cap la porta de ferro pintada de verd i una munió de pares i mares amb paquets de paper de plata a les mans. Tots pendents del tret de sortida que s'esdevindrà en obrir-se el portó del castell del saber. Manoples, anorak, entrepà, finsdemas frenètics i cap a casa, de la mà de la mare. Un tros amb el Santi, o el Pedro, o..., però sempre de la mà de la mare.
Ser al costat de la gent, fer el camí de casa al col.legi amb els amics però molt millor fer el camí de tornada jugant, corrent, cridant... Fa, ja, un temps que no ho practico, però em sembla veure-ho quan passo la mirada per les portes d'altres escoles. Em sembla. Últimament només veig 4x4 que colapsen carrers impunement a la cara dels municipals i amb malababisme. Fent el pas cap a la feina, conduint, passant per davant una escola (passant si et deixen i no t'esbronquen) volent aparcar... quina utopia. On hi hagi un pare o una mare anant a buscar el seu infant, que s'anu.li la legalitat vigent. 15ous
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Totalment d'acord. És fastigós haver de circular en cotxe per nuclis urbans a les 5 de la tarda... t'envaeixen idees exterminadores.
ResponEliminaJo no tinc records d'anar a l'escola de la mà de ma mare... Suposo que m'hi duien els meus germans; suposo perquè tampoc ho recordo. L'edat, ja se sap.
Home, si vols un dia et porto de la maneta al Gra...
ResponElimina(Éldelnord)
M'ha agradat veure en Sergi petit i innocent que anava agafat de la mà de la mare menjant-se l'entrepà! I m'agradaria veure'l més sovint...!
ResponElimina