Intentava escriure una cosa profunda sobre com canvia la personalitat d'un segons qui la miri i des de la distància que ho faci. Fa un moment no m'ho semblava, d'important, la distància, però m'adono que si que n'és. Des d'una punta del bar estant se sent un riure estrident i un pot arribar a pensar en la mort com a recurs fàcil (la pròpia o l'aliena). Segurament si fossis del mateix grup en que s'està generant l'estridència i la proximitat personal amb la persona estrident fos gran, no només no et causaria aquesta necessitat d'abolir la derogació de la pena de mort sinó que series part del motiu de la compra d'una arma per part d'altri... Aquesta proximitat sentimental, més que una altra, ens fa ser partíceps de la personalitat dels demés i, en conseqüència, esdevenir simpàtics, atractius, agradables, imbècils, inapropiats, a algú altre que no formi part del grup. Vés per on jo pensava que no em sortiria un reflexió i resulta que rajant rajant n'ha sortit una de la qual se'n pot estar més o menys content i més o menys d'acord, però una reflexió al cap i a la fi.
no?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Doncs de la teva reflexió, jo en desprenc tres coses ... per començar que hi estic d'acord, per continuar que n'estic contenta i per acabar que espero la següent per poder-la comentar. I espero que el dia que ens vem conèixer, abans d'intercanviar algunes paraules, no pensessis en comprar una arma per poder-me "aniquilar" ... ;-)
ResponEliminaAixò, com tot, varia segons els ulls que ho miren ... igual que segur que no tothom extreu el mateix significat de dues simples paraules. Com deia algú (i sino ho deia ningú ho dic jo) ... tot és relatiu.
ResponEliminaSorpresa!
ResponEliminaFelicitats, Sergi! Acabes de definir l'EMPATIA! Fins ben aviaaaaaaaaaaaaaat! (no cal comite de benvinguda a l'aeroport, prefereixo dinar txatxi a casa teva!) muaks!
ResponElimina