Sempitern.

Vòmits de mel em vénen a la boca a fi de fer més dolç el mal tràngol de ser-hi i no clamar-ho a tort i a dret. Foragitar el foc que corrou els interiors seria senzill si la tramostera fos curulla, però sembla que la ràfega de trets dels darrers dies l'ha deixada foradada i l'aigua s'escola avall avall, dins el bàratre de sentiments. Tant de bo servís el dissolvent universal per fer córrer enjús tot allò que no m'atreveixo a fer, a dir, a tocar, a tu, mes, la paüra al refús obliga a la vida entre trinxeres emocionals. Segueixo reptant per assolir una estona de sol on restar quiet i deixar que m'escalfi la sang, que m'escalfi la boca i, per casualitat, manllevar un bes i llançar un esgarip amb força suficient com per aclarir els núvols que pesen sobre meu.