ENRERE

No us podeu imaginar el que costa començar a escriure i, d'altra banda, lo senzill que resulta un cop fet el primer tros. És senzill dir el que es vol, el que costa, sempre, és el primer pas. Ets en la penombra de la música i veus una petita fissura per on es divisa la llum que et pot salvar la nit. El soroll, la foscor i l'alcohol et protegeixen de la manca d'afinitat amb la bellesa de l'objectiu, tens una cuïrassa que repel la lletjor (hi ha una dita que ho resumeix i que suposo que pot usar de la mateixa manera en els dos sexes, tot i que jo no he estat mai dona però he llegit molt sobre el tema, que diu: no hay mujeres feas, sinó copas de menos.) L'acostament implica, en un moment o altre, i com deia al principi, un començament. Has d'entaular una conversa per tal de poder realitzar el fet de la nit. Si ets capaç d'arribar i lligar mes de tres paraules amb sentit i si, a més, la part contrària (contrària en tant que no ets tu sinó l'altra, no contrària en tant que està en contra teva, la qual cosa significaria que ja no cal perdre el temps en intentar-ho) està receptiva tens, segurament, molts punts guanyats. Potser et fas il·lusions i tot.
De cop... riu. I et fas enrere, hi ha riures que maten, si més no, possibilitats.

CALB

No ho recolzaran les estadístiques. Els negres tenen complexes amb els seus cabells. L'asseveració es funda en una pura i simple observació empírica. El camp de recerca és la NBA. Hi haurà qui podrà trobar incoherències i refutar les meves disquisicions. El nombre de negres a la lliga és molt gran, supera amb escreix la quantitat de blancs que hi juguen, però he pogut observar que, així com els blancs estan orgullosos dels seus pentinats, els negres tenen per costum acalbar-se. El rotlle afro no està de moda. Per cada jugador negre amb el cabell una mica llarg trobarem un centenar (eh, que els he contat), de negres pelats. Potser no tots pelats al zero, potser només a l'u, o al dos, però curt, curt. I els queda bé, als malparits...

IMAGINACIÓ

La foscor va caient al voltant, pertot. Un no silenci s'escampa a mida que la llum comença a fer acte de presència. Compra't un cotxe, ves al gimnàs, et muntem els mobles i comencen. De mica en mica t'adones que n'hi ha per tant, no es tant car, en vista de l'oferta. En pagues una i en veus quatre, com a mínim. Fa temps que trobo que els muntadors de trailers de pelis no s'hi esforcen massa.

PINTAR

Hi ha mobles vells que necessiten una mà de pintura, n'hi ha que necessiten una petita reforma, n'hi ha que han de passar per restauració completa. I n'hi ha que només necessiten que els rentin la cara, per que al cap i a la fi el moble ja està bé com està, només que una mica lleig. El moble en si mateix no canvia, l'aparença és la mateixa, l'escència tampoc, canvia potser la imatge que en tenen, suposo, però segueix essent igual. oi?
sóc un moble vell

DESPLOM

Avui, penjat de la paret, la mà dreta a la presa correcta, el peu esqeurre al sortint de l'alçada del genoll, el peu dret tocant amb el taló l'ullera i la ma esquerra penjant, relaxada, solta, impregnada de pols de magnesi, preparada pel llençament. La idea és recollir al màxim les cames per tensionar-les de cop com ho fan les granotes, i deixant anar la mà de suport, fer un salt cap al no res amb l'esperança que la mà esquerra trobi un punt d'aferrament i et salvi la caiguda.
Una presa. Un moment. Adrenalina. Caiguda i mort o bé agafada i sort.

ROBAR

Fa molt de temps que no entro a una perruqueria. Així porto el cap. I així el tinc per dins, segurament, desordenat. No era d'això que rajava, però. Es veu que hi ha uns éssers petits i malparits que intenten robar tot el que poden, m'explico; fa molts i molts anys, en una zona remota del país vivien tranquilament uns petits liliputencs que es passaven la vida cantant i escrivint i tocant la guitarra (una guitarra molt petita, d'altra banda). Tot anava tan i tan bé que eren, potser, els més feliços del món. De cop i volta, un dia, un dels petits éssers va descobrir que hi havia gent que de passar per allà havia cantat les cançons. Una espurna va saltar als ulls del petit. Una espurna daurada. L'ésser va anar tot xino xano fins una administració nacional i va reclamar que la gent deixés de cantar les seves cançons o prendria accions legals. L'administració, cagada a les calces va fer el que exigia el petit homenet. Gràcies a això els liliputencs es van fer cada cop més i més forts econònimcament parlant i més poderosos i van exigir cobrar per tot. una foto, uns diners, un disc, uns diners, un... qualsevol cosa, uns diners. Fins aquí la gent, tot i que una mica mosca, anava pagant perquè ho considrava, potser fins i tot, just. Però l'espurna ja no era una espurna, era una flama intensa i van reblar el ris. Cobrar dues vegades! així com les emissores de ràdio ja pagaven un cànon van voler fer-lo pagar per duplicat a la gent que escoltava la ràdio. I els van fer explotar.
això ho cobro?

MILLOR

Ja ha acabat tot, diuen. Hi ha qui, melodramàticament, diu que la gent ja no es torna a estimar fins el desembre que ve, jo no seré d'aquests. No crec que s'hagi estimat fins ara. El paripé del nadal sobrepassa els límits d'allò dessitjable.
I al cap i a la fi perque? per poder anar de rebaixes. És espectacular, entenguin l'expressió, veure la munió de caps que es mouen amb un cert sentit caòtic dins les botigues, ara i adés, d'una caixa a una altra, d'un penjarobes a un altre i sabent perfectament on és tot. La típica metafora del formiguer humà em sembla que es torna més i més veritat a mida que s'acosta el dia 8 de gener (felicitats gemma).
I jo sense poder fer un cafè.
s