DESPLOM

Avui, penjat de la paret, la mà dreta a la presa correcta, el peu esqeurre al sortint de l'alçada del genoll, el peu dret tocant amb el taló l'ullera i la ma esquerra penjant, relaxada, solta, impregnada de pols de magnesi, preparada pel llençament. La idea és recollir al màxim les cames per tensionar-les de cop com ho fan les granotes, i deixant anar la mà de suport, fer un salt cap al no res amb l'esperança que la mà esquerra trobi un punt d'aferrament i et salvi la caiguda.
Una presa. Un moment. Adrenalina. Caiguda i mort o bé agafada i sort.

ROBAR

Fa molt de temps que no entro a una perruqueria. Així porto el cap. I així el tinc per dins, segurament, desordenat. No era d'això que rajava, però. Es veu que hi ha uns éssers petits i malparits que intenten robar tot el que poden, m'explico; fa molts i molts anys, en una zona remota del país vivien tranquilament uns petits liliputencs que es passaven la vida cantant i escrivint i tocant la guitarra (una guitarra molt petita, d'altra banda). Tot anava tan i tan bé que eren, potser, els més feliços del món. De cop i volta, un dia, un dels petits éssers va descobrir que hi havia gent que de passar per allà havia cantat les cançons. Una espurna va saltar als ulls del petit. Una espurna daurada. L'ésser va anar tot xino xano fins una administració nacional i va reclamar que la gent deixés de cantar les seves cançons o prendria accions legals. L'administració, cagada a les calces va fer el que exigia el petit homenet. Gràcies a això els liliputencs es van fer cada cop més i més forts econònimcament parlant i més poderosos i van exigir cobrar per tot. una foto, uns diners, un disc, uns diners, un... qualsevol cosa, uns diners. Fins aquí la gent, tot i que una mica mosca, anava pagant perquè ho considrava, potser fins i tot, just. Però l'espurna ja no era una espurna, era una flama intensa i van reblar el ris. Cobrar dues vegades! així com les emissores de ràdio ja pagaven un cànon van voler fer-lo pagar per duplicat a la gent que escoltava la ràdio. I els van fer explotar.
això ho cobro?

MILLOR

Ja ha acabat tot, diuen. Hi ha qui, melodramàticament, diu que la gent ja no es torna a estimar fins el desembre que ve, jo no seré d'aquests. No crec que s'hagi estimat fins ara. El paripé del nadal sobrepassa els límits d'allò dessitjable.
I al cap i a la fi perque? per poder anar de rebaixes. És espectacular, entenguin l'expressió, veure la munió de caps que es mouen amb un cert sentit caòtic dins les botigues, ara i adés, d'una caixa a una altra, d'un penjarobes a un altre i sabent perfectament on és tot. La típica metafora del formiguer humà em sembla que es torna més i més veritat a mida que s'acosta el dia 8 de gener (felicitats gemma).
I jo sense poder fer un cafè.
s

PERNICIÓS

Intentava escriure una cosa profunda sobre com canvia la personalitat d'un segons qui la miri i des de la distància que ho faci. Fa un moment no m'ho semblava, d'important, la distància, però m'adono que si que n'és. Des d'una punta del bar estant se sent un riure estrident i un pot arribar a pensar en la mort com a recurs fàcil (la pròpia o l'aliena). Segurament si fossis del mateix grup en que s'està generant l'estridència i la proximitat personal amb la persona estrident fos gran, no només no et causaria aquesta necessitat d'abolir la derogació de la pena de mort sinó que series part del motiu de la compra d'una arma per part d'altri... Aquesta proximitat sentimental, més que una altra, ens fa ser partíceps de la personalitat dels demés i, en conseqüència, esdevenir simpàtics, atractius, agradables, imbècils, inapropiats, a algú altre que no formi part del grup. Vés per on jo pensava que no em sortiria un reflexió i resulta que rajant rajant n'ha sortit una de la qual se'n pot estar més o menys content i més o menys d'acord, però una reflexió al cap i a la fi.
no?

AUTOMÀTIC

anem a provar l'escriptura automàtica a veure si surt alguna cosa positiva sense pensar que posem i si hi hauna coma o un punt o no. estic pensant que no sé si això que faig és un exercici d'escriptura o d'egolatria. sense saber ben bé que és puc assegurar que la meva persona esta més disposada a estar junta que sola, i sense cap altre fet per comentar a part que la malaltia cada any ens dona pel sac i que aquest nadal ha estat bastant una putamerda, tanco l'exercici patint per la bona acollida que pugui tenir.

NOSTALGIA

Veig, entre certa boira de record, el trajecte de l'escola a casa de la mà de la mare. Vagament em ve al cap la porta de ferro pintada de verd i una munió de pares i mares amb paquets de paper de plata a les mans. Tots pendents del tret de sortida que s'esdevindrà en obrir-se el portó del castell del saber. Manoples, anorak, entrepà, finsdemas frenètics i cap a casa, de la mà de la mare. Un tros amb el Santi, o el Pedro, o..., però sempre de la mà de la mare.
Ser al costat de la gent, fer el camí de casa al col.legi amb els amics però molt millor fer el camí de tornada jugant, corrent, cridant... Fa, ja, un temps que no ho practico, però em sembla veure-ho quan passo la mirada per les portes d'altres escoles. Em sembla. Últimament només veig 4x4 que colapsen carrers impunement a la cara dels municipals i amb malababisme. Fent el pas cap a la feina, conduint, passant per davant una escola (passant si et deixen i no t'esbronquen) volent aparcar... quina utopia. On hi hagi un pare o una mare anant a buscar el seu infant, que s'anu.li la legalitat vigent. 15ous

TRAÏCIONS

Sincerament, no ho sé. Hi ha alguna cosa que ens transtorna la llengua. Estem avesats a bandejar allò que ens és propi pensant que el foranisme millora les nostres relacions socials. Ens trobem amb handicaps que impedeixen el feedback, potser per manca de feeling, amb el llenguatge i allò cool. Hi ha un munt de gent marxa de weekend a fer trecking i snorkeling.
I no, no estic en contra del neologismes, però entre poc massa, no? empowerment v.g.
Ens quedarem sense, ara, això si, amb la senyera al front.


ps: però com mola l'anglès mal usat, no? you go well, cherrier...
per cert... clown fa una ràbia de collons, no?