dimarts, 10 de febrer de 2015

RANCÚNIA

Hi ha situacions que perduren i perduren. Hi ha moments que duren tota la vida. Un dia (potser farà tres mesos) una va dir una cosa una mica malament a una altra, des d'aleshores ençà entre les meves dues companyes només es parla xiuxiuejant, si es fa en veu alta es fa amb indirectes (indirectes que no entenc perquè porto poc temps), sembla que visquin per veure com l'altra rellisca. Això si, quan hi va haver l'enganxada tot va quedar arreglat i aclarit i tot bé i tal. També he de dir que un de les dues és més puta que l'altra, i més pilota. Però segur que no són rencoroses si els ho preguntes....

dimecres, 4 de juny de 2014

CONVERSA

Hi ha converses que m'allunyen. Resulta curiós perque per un banda, el fet de mantenir una conversa em fa ser proper a la persona amb la qual estic mantenint-la mentre que, segons per on vagi la conversa en si, la mateixa conversa em fa allunyar-me'n. El món de la conversa és un món tot curiós, la proximitat que et dóna el fet de parlar amb algú i la llunyania que suposa l'argumentació de les parts.
Això, a més, té una contrapartida que seria que si parlar t'allunya i t'apropa alhora, el fet de no fer-ho només t'allunya, i això no és positiu en general.
D'altra banda hi ha converses que t'acosten i prou.

dissabte, 10 de maig de 2014

PENSAR

Jo ho he dit, a mi m'ho han dit, és una impossibilitat en si mateixa. Deixa de pensar-hi. Deixa de pensar-hi com si fos així de fàcil. Amb aquella alegria de qui apaga la tele, no? Ei! que això no m'interessa, deixo de pensar-hi. Doncs no conec ningú que pugui, tu! De fet, si més no a mi; el que passa quan vols deixar de pensar-hi és no poder deixar de pensar-hi.

dilluns, 14 d’abril de 2014

PERDRE

Ja ho tenia tot perdut. Feia temps que ja no hi havia res a fer. Fins que un dia va començar a renéixer i a canviar la situació. Aquell cotxe que estava quasi per desvallestar va caure en mans d'un bon mecànic, amb ganes de currar i peces de recanvi. No va ser una tasca senzilla. Hi havia molta merda acumulada de tant de temps a la intempèrie, però la passió i la paciència van poder obrar el miracle (si, els miracles s'obren) i el cotxe va poder tornar a la carretera. Al primer revolt es va estampar.

divendres, 21 de març de 2014

APARCAR

Us moveu en cotxe? sou dels que feu servir el vehicle motoritzat de quatre rodes? si? i els que no, sabeu què s'ha de fer un cop has acabat el trajecte? exactament, aparcar. Us faré una altra pregunta si em permeteu. heu aparcat i/o heu vist algú aparcat malament? jo si, les dues coses. I el que va passar va ser que un agent de la guàrdia urbana va sancionar els vehicles mal aparcats. Normal. El que no em sembla tan normal és l'ajuntament destini un membre del cos de la guàrdia urbana a regular el malaparcament i el funcionament ineficaç del sistema circulatori dels pares que no deuen tenir cames. No deuen tenir cames perquè es veu que han d'aparcar a la porta dels col·legis dels seus fills no fos cas que es belluguessin una mica més de lo normal i no els sortissin uns nens obesos. Deixar el cotxe en doble fila o ocupar un carril de circulació és motiu de sanció. menys si ets pare, si ets pare tens butlla papal, pots fer el que et doni la reial i puta gana perquè tens un fill (o filla, no us ralleu, cupaires).
Doncs no sé com però voldria denunciar-ho per que m'infla molt els ous.
Ja està

diumenge, 29 de setembre de 2013

LLIGAR

Avís important: això no és un al·legat per trobar nòvia.
A veure com començo per no quedar victimista i que ningú es pensi que és una crítica directa. Val, doncs així: el que esteu a punt de llegir no és victimista (tot i que potser si una mica) i no voldria que ningú s'ho prengués com una crítica directa (tot i que si algú se sent identificat demano disculpes per endavant i avanço que les experiències viscudes serveixen només per exemplificar els arguments).
Per bé o per mal parlo i he parlat amb moltes persones del sexe femení.Últimament estic començant a arribar a dues conclusions que, ara per ara, no em semblen excloents. Una és la mentida com a primera opció davant la vida. Potser no mentida voluntària però mentida al capdavall. Quantes de vosaltres a la pregunta que és el que t'agrada d'un tio dieu que sigui atent, simpàtic, que em faci riure, que sigui intel·ligent, bla bla bla? exacte. la majoria. i quantes dieu que estigui to buenaco i que folli com els déus i m'és igual si es intel·ligent perquè lo primer que miraré serà la seva cara, el seu cul i el seu paquet? exactament la minoria. Continuant amb la mentida com opció, la majoria de persones que coneixo i que considero sinceres troben una gran quantitat de les virtuts de la primera pregunta en la meva persona, mentre que les virtuts de la segona segurament siguin insignificants en mi. Ara ve la pregunta gorda. Si la majoria de les dones que coneixo diuen la veritat, com és que no lligo més? Prova d'això és que cap nòvio mai no ha tingut ni un bri de gelos quan les seves nòvies eren amb mi.Com és que només sóc atractiu a les casades (oficialment o no).
L'altra opció ens afecta a tan a uns com a altres per igual. El que volem voler i el que realment volem no quadren. Volem voler que ens importi de bones a primeres la persona i realment el que volem és que ens entri pels ulls.

dimecres, 22 de maig de 2013

COLLONS

 Hi ha coses que preocupen i d'altres que molesten. Una cosa que molesta i de quina manera són els nens. Espereu que aixeco les barreres de defensa abans que el tou de pares nouparats i mares noumarades se'm llencin al damunt. Els nens molesten, te'ls estimes? si, però molesten. Jo treballo amb nens, i amb nenes (coi de cupaires feministes incultes del llenguatge), i són una puta cucada, jo tinc molts amics amb fills i són de lo més millor del món, jo vaig a llocs on es deixen entrar nens i tothom els riu les gràcies. En part és veritat però aquí, a les cròniques de la veritat oculta, vull deixar clar que els mataria a tots com a mínim un cop al dia. Quan vas a qualsevol lloc tranquil, perquè collons has d'aguantar els crits, plors, gracietes i altres mandangues que fan els nens d'altri? "ala, no et posis així, que és un nen..." me la suda, les meves orelles i el meu cervell són orelles i cervell i pateixen igualment sigui un nen o un trepant. I la culpa és dels seus pares. Si el teu fill plora al cine, fora. si el teu fill plora i crida a un concert NO PER NENS, te piras, si el teu fill no sap estar en un restaurant, no el portis. Si el teu fill viu a dalt o sota de casa meva, insonoritza el puto pis per què a mi me la suda del tot si vol la mama, la papilla o si s'ha cagat fins les celles, en serio, me la suda. Lo preocupant (i veieu com enllaço els conceptes com un crac de la literatura) és que els pares dels interfectes ho veuen del tot normal quan tothom sap que haurien de passar per una encara inexistent escola de pares nefastos.
També preocupa que torni l'Aznar, però preocupa diferent.
S