dissabte, 27 de novembre de 2010

OLORS

Em van dir, em van advertir, que NYC feia pudor i no és veritat. Passes carrers i carrers i cantonades, i no fa pudor, el que fa és olor a menjar. Molta, arreu, de tot tipus, de bò, de dolent, de fastigós, de deliciós fins i tot de vegà (puaj! ho sento però hi ha coses que no entren). Però no fa pudor, és brut. La imatge del paio venent hotdogs no impressiona, ja la tens vista, però la quantitat de penya que ven menjar pel carrer, si. Un gordo com jo no pot viure en aquest país, en un parell de mesos ocuparia dues mansanes.

dimecres, 24 de novembre de 2010

NYC1

o de com llevar-se d'hora per perdre un tren i estar a punt de perdre la vida
No estava nerviós, anit, estranyament; avui volava per primera vegada a la vida a Nova York, que vulgues no vulgues és un fet excepcional per algú com jo, que no acostuma a disposar de líquid (en el sentit econòmic de la paraula, no en el sentit úric de la mateixa). La cosa és que em vaig adormir prou depressa com per descansar el que calia. Em llevo i em dutxo amb una certa calma per tal com el temps m'anava de cara. em vesteixo i veig el rellotge, puta! no em va de cara no! va, doncs, tira! palarenfe! Em marxa a la cara, espera mitja hora. Pac bruplema, arribo a la t1 i cap a pillar el bitllet. "La teva "esta" té un problema." Passa cap al bussines center a fer-la un altre cop (i pagar-la de nou, i pagar pel servei) i a facturar. Et queden 5 minuts per embarcar. Fet! ja està, ja hi sóc. Un lloc nou aporta noves experiències. I nous trens per equivocar-se. I equivocar-se segons on sembla perillós. He caminat per barris degradat de la Big City amb l'ordinador i la maleta, entre negre asseguts a les escales, entre cotxes amb la música a tota òstia i amb les suspensions adaptades, he vist negres i més negres (hi eren, que hi vols fer) i no per res, però semblava que et poguessin fotre una tunda en qualsevol moment i fotre't tot el que portaves i ala, tal dia farà un any. Però no, en contra de les aparences, de lo més amable que he trobat en els meus viatges pels puestus.
I després ja està, el Marc m'ha vingut a rescatar.

dilluns, 15 de novembre de 2010

LAIC

Em declaro laic.
La visita del Papa m'hi ha fet tornar una mica més, però l'immobilisme institucional de l'Església em descol·loca. Em descol·loca fins al punt de discutir i no arribar a comprendre la posició de la dona amb qui parlo. No entenc com pot defensar aquest tradicionalisme retrògrad que impedeix el desenvolupament de les persones, el seu esplendor. Els pobres no es poden desenvolupar perquè és pecat ser ambiciós, la dona no es pot desenvolupar perquè la seva tasca és treballar per tal que la casa estigui en ordre quan arribi el marit, en el cas que en tingui, sinó és una puta, el gay no es pot desenvolupar perquè és un pecador antinatura. Però el que més em puteja és que si un mossèn es folla un nen es digui que, el pobre no ho hauria d'haver fet. Hi ha vegades que vull un AK-47.