dijous, 28 de gener de 2010

PINTAR

Hi ha mobles vells que necessiten una mà de pintura, n'hi ha que necessiten una petita reforma, n'hi ha que han de passar per restauració completa. I n'hi ha que només necessiten que els rentin la cara, per que al cap i a la fi el moble ja està bé com està, només que una mica lleig. El moble en si mateix no canvia, l'aparença és la mateixa, l'escència tampoc, canvia potser la imatge que en tenen, suposo, però segueix essent igual. oi?
sóc un moble vell

diumenge, 24 de gener de 2010

DESPLOM

Avui, penjat de la paret, la mà dreta a la presa correcta, el peu esqeurre al sortint de l'alçada del genoll, el peu dret tocant amb el taló l'ullera i la ma esquerra penjant, relaxada, solta, impregnada de pols de magnesi, preparada pel llençament. La idea és recollir al màxim les cames per tensionar-les de cop com ho fan les granotes, i deixant anar la mà de suport, fer un salt cap al no res amb l'esperança que la mà esquerra trobi un punt d'aferrament i et salvi la caiguda.
Una presa. Un moment. Adrenalina. Caiguda i mort o bé agafada i sort.

dimecres, 20 de gener de 2010

ROBAR

Fa molt de temps que no entro a una perruqueria. Així porto el cap. I així el tinc per dins, segurament, desordenat. No era d'això que rajava, però. Es veu que hi ha uns éssers petits i malparits que intenten robar tot el que poden, m'explico; fa molts i molts anys, en una zona remota del país vivien tranquilament uns petits liliputencs que es passaven la vida cantant i escrivint i tocant la guitarra (una guitarra molt petita, d'altra banda). Tot anava tan i tan bé que eren, potser, els més feliços del món. De cop i volta, un dia, un dels petits éssers va descobrir que hi havia gent que de passar per allà havia cantat les cançons. Una espurna va saltar als ulls del petit. Una espurna daurada. L'ésser va anar tot xino xano fins una administració nacional i va reclamar que la gent deixés de cantar les seves cançons o prendria accions legals. L'administració, cagada a les calces va fer el que exigia el petit homenet. Gràcies a això els liliputencs es van fer cada cop més i més forts econònimcament parlant i més poderosos i van exigir cobrar per tot. una foto, uns diners, un disc, uns diners, un... qualsevol cosa, uns diners. Fins aquí la gent, tot i que una mica mosca, anava pagant perquè ho considrava, potser fins i tot, just. Però l'espurna ja no era una espurna, era una flama intensa i van reblar el ris. Cobrar dues vegades! així com les emissores de ràdio ja pagaven un cànon van voler fer-lo pagar per duplicat a la gent que escoltava la ràdio. I els van fer explotar.
això ho cobro?

dilluns, 11 de gener de 2010

MILLOR

Ja ha acabat tot, diuen. Hi ha qui, melodramàticament, diu que la gent ja no es torna a estimar fins el desembre que ve, jo no seré d'aquests. No crec que s'hagi estimat fins ara. El paripé del nadal sobrepassa els límits d'allò dessitjable.
I al cap i a la fi perque? per poder anar de rebaixes. És espectacular, entenguin l'expressió, veure la munió de caps que es mouen amb un cert sentit caòtic dins les botigues, ara i adés, d'una caixa a una altra, d'un penjarobes a un altre i sabent perfectament on és tot. La típica metafora del formiguer humà em sembla que es torna més i més veritat a mida que s'acosta el dia 8 de gener (felicitats gemma).
I jo sense poder fer un cafè.
s