divendres, 3 de desembre de 2010

RETORN

No havia sortit de la capital del món que ha hi volia tornar. El periple de tornada (una hora de tren i metro) va ser molt més portable que el d'anada (passejada pels barris amb prejudicis aplicats). Sembla que això dels prejudicis és una cosa comuna entre els humans i no sé si m'agrada o no, ara, però, no entraré en el debat.
Volar durant 10 hores sense poder dormir és una cosa que es pot suportar, però, òstia, que et passin "come, reza, ama", "get low" i "Four Christmases", no només et puteja el son sinó uqe a més et dona pel cul la vista.

dissabte, 27 de novembre de 2010

OLORS

Em van dir, em van advertir, que NYC feia pudor i no és veritat. Passes carrers i carrers i cantonades, i no fa pudor, el que fa és olor a menjar. Molta, arreu, de tot tipus, de bò, de dolent, de fastigós, de deliciós fins i tot de vegà (puaj! ho sento però hi ha coses que no entren). Però no fa pudor, és brut. La imatge del paio venent hotdogs no impressiona, ja la tens vista, però la quantitat de penya que ven menjar pel carrer, si. Un gordo com jo no pot viure en aquest país, en un parell de mesos ocuparia dues mansanes.

dimecres, 24 de novembre de 2010

NYC1

o de com llevar-se d'hora per perdre un tren i estar a punt de perdre la vida
No estava nerviós, anit, estranyament; avui volava per primera vegada a la vida a Nova York, que vulgues no vulgues és un fet excepcional per algú com jo, que no acostuma a disposar de líquid (en el sentit econòmic de la paraula, no en el sentit úric de la mateixa). La cosa és que em vaig adormir prou depressa com per descansar el que calia. Em llevo i em dutxo amb una certa calma per tal com el temps m'anava de cara. em vesteixo i veig el rellotge, puta! no em va de cara no! va, doncs, tira! palarenfe! Em marxa a la cara, espera mitja hora. Pac bruplema, arribo a la t1 i cap a pillar el bitllet. "La teva "esta" té un problema." Passa cap al bussines center a fer-la un altre cop (i pagar-la de nou, i pagar pel servei) i a facturar. Et queden 5 minuts per embarcar. Fet! ja està, ja hi sóc. Un lloc nou aporta noves experiències. I nous trens per equivocar-se. I equivocar-se segons on sembla perillós. He caminat per barris degradat de la Big City amb l'ordinador i la maleta, entre negre asseguts a les escales, entre cotxes amb la música a tota òstia i amb les suspensions adaptades, he vist negres i més negres (hi eren, que hi vols fer) i no per res, però semblava que et poguessin fotre una tunda en qualsevol moment i fotre't tot el que portaves i ala, tal dia farà un any. Però no, en contra de les aparences, de lo més amable que he trobat en els meus viatges pels puestus.
I després ja està, el Marc m'ha vingut a rescatar.

dilluns, 15 de novembre de 2010

LAIC

Em declaro laic.
La visita del Papa m'hi ha fet tornar una mica més, però l'immobilisme institucional de l'Església em descol·loca. Em descol·loca fins al punt de discutir i no arribar a comprendre la posició de la dona amb qui parlo. No entenc com pot defensar aquest tradicionalisme retrògrad que impedeix el desenvolupament de les persones, el seu esplendor. Els pobres no es poden desenvolupar perquè és pecat ser ambiciós, la dona no es pot desenvolupar perquè la seva tasca és treballar per tal que la casa estigui en ordre quan arribi el marit, en el cas que en tingui, sinó és una puta, el gay no es pot desenvolupar perquè és un pecador antinatura. Però el que més em puteja és que si un mossèn es folla un nen es digui que, el pobre no ho hauria d'haver fet. Hi ha vegades que vull un AK-47.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

EXCÉS

No sé ben bé com articular aquesta entrada, però em sembla que aniré pel camí del mig, com, d'altra banda, és habitual. En el nostre llenguatge col·loquial gaudim d'expressions que ens agradin o no tenen un significat concret però que, ai las!, perden força per l'excés. Fa no massa més d'un parell d'anys la paraula friki tenia una sola accepció, venia a ser una manera de dir que una persona era una microobsesa d'un tema. Ara ha perdut la força. Portes un mitjó de cada color, ets un friki, vas a córrer, ets un friki, fas mandonguilles, ets un friki. D'altra banda hi ha paraules i expressions que van perdent sentit a mida que guanyen adeptes. Està molt bé popularitzar el llenguatge, però en excés el mata.

dissabte, 25 de setembre de 2010

SÍNDORME

Fa temps que tinc abandonat el blog. No per res, no per falta de temes que omplen escrots, no per falta de temps, un dia treballo i un dia no, i sobretot no per falta d'intents. No han fructificat, normalment, però no acabava de ser ni un tant percent petit d'allò que és acceptable publicar. M'he llevat inspirat, o això espero. Ja m'ho direu, sinó. La cosa és que, com molta gent, suposo, no he tingut vacances aquest estiu i per tant he treballat, com és habitual, amb la ràdio posada i he tornat a caure en una cosa que em passa sovint pel cap. La gent és gilipolles. Tinc els ous plens que la gent no maduri o no sàpiga afrontar la realitat o sigui tant manta per fer-ho o busqui un puta excusa de merda per dir que està millor de vacances que no pas currant. Què polles significa que la gent té síndrome postvacacional? només vol dir que em fa mandra tornar a currar amb lo bé que estava jo a Portbou. Doncs clar, com tot quisqui. "és que he tornat de vacances i em sento com qeu no estic al cent percent" doncs et fots. A veure si no és normal l'enyorament de no fer res? només faltaria. Però d'aquí a crear-ne un síndorme... s'han de tenir collons!

diumenge, 15 d’agost de 2010

FESTA

No ho entenc. M'agradaria que una ment preclara m'il.luminés. Recordo, de jove, que les fetes majors tenien un component cutre-panxanguero que les feia especials. Potser, de tant en tant, hi havia "l'acte gran" que era un concert on la gent mira l'actuació i balla cançons conegudes i altres que sonen i altres de noves, però la Festa, era una orquestra que tocava clàssics d'ara i de sempre, des de Mediterráneo a Tractor Amarillo. La gràcia d'aquests actes és que no et cal mirar l'escenari, que no has de veure els vestits de lluentons, no has d'aixecar el braç per aclamar l'èxit de la banda, no. Ja saps les cançons, et pots dedicar solament a fer el ganso. Si, ja ho sé, a un bolo també ho pots fer, però no és el mateix.
I que consti que a mi m'agraden els bolos.

diumenge, 1 d’agost de 2010

ASSASSINAT

Mort, tortura; paraules de moda. El simple fet d'occir un ésser viu es pot considerar deplorable. Segurament. Si respira, és deplorable, si li veus els ulls, és deplorable, si penses que potser, amb aquella cara, el que esta fent és somriure (i una merda, dit sigui, de pas), és deplorable. Però, ai las, els animalons. Què no té un mosquit que tingui un lleó? Què fa de la formiga un animal matable mentre que un esquirol he de ser immortal? i no em vingueu amb les tonteries que un mosquit pica, perquè un lleó mata, que una formiga roba sucre perquè un esquirol roba rebosts. No, dolents, no. Mata la comoditat.

diumenge, 27 de juny de 2010

TAPA

Vagi per davant, rotundament, que ni em molesta ni m'altera ni canvia la meva percepció del món. Tot sovint sento frases com "no vull veure ni una gota" i "eh! que jo m'hi assec, aquí!". Tenen raó, no és acceptable que es quedin gotes a la tapa, no és acceptable. I és veritat, a mi m'ha passat, es sumament desagradable asseure't a desmenjar i notar alguna cosa mullada al sotacuixa. La qüestió que plantejo és perquè jo? Quina llei, humana o divina, diu que he de ser jo qui baixi la tapa? És ben senzill. El mateix em costa a mi obligar-la a seguir les lleis de la gravetat com, a qualsevol altra, a fer-les-hi desafiar. La puc pujar quan arribo a l'excusat, moments abans de l'acte mingitori, però, i tu? a tu no et costa el mateix deixar-la pujada quan acabes?

dimarts, 15 de juny de 2010

GERAMANOR

Tu no ho sé, però jo tinc moto. Una moto normaleta, 250cc, ni poc ni massa. Agafar la moto en cap de setmana hauria de ser, definitivament, relaxant. Ai las! quin greu error. No és el trànsit, no són els revolts, no són els semàfors, tot això es contempla sempre que, per alguna raó o altra, s'agafa un vehicle. No, no és això, és la germanor motorística mundial el que no permet el relaxament total. Si no condueixes moto segurament no t'hi has fixat però els motoristes (oju! aquí només hi són representats els motoristes amb vehicles amb marxes, no scooters per molta cilindrada qeu tinguin, és una xorrada però és així. A més, tampoc s'inclouen els vehicles de menys de 125cc) se saluden. Estiren la mà esquerra, aixequen dos dits, qualsevol mena de símbologia que permeti al motorista que ve en sentit contrari identificar que ell també és motorista, com si no ho notés amb la cosa entre les cames!! però acaba aquí! si un motorista avança un altre motorista treu el peu de l'estrivera mentre el passa com dient: "eh! que passaa!!".
I jo, com un tonto, torno el "saludo".

dimarts, 8 de juny de 2010

CAPÍTOL QUART

La meva baixada a l'infern va ser, com a poc, una travessa. La distància que s'interposava entre el despatx i la claveguera semblava una eternitat tot i que en realitat eren nomes 8 kilòmetres que es feien en menys de deu minuts en metro. El trànsit dificultós era, de lluny, el canvi d'actitud que havies de fer per internar-te en aquell femer. No et garantia res ser un refotut cràpula en un món on els nadons es tallaven ells mateixos el cordó umbilical. Ser humil tampoc no servia de res, qui podia et trepitjava, qui no, t'apallissava un cop eres a terra. Hagués servit ser el puto Jackie Chan, però no ho ers, de fet no sabia ni com posar la mà per fotre un cop de puny. Per això vaig fer el cor fort i vaig sortir de la parada amb el posat d'algú que sap perfectament que vol, com ho vol, on ho vol i per quan ho vol, però amb la garantia interna que les meves cames sempre havien sabut respondre en ocasions dificíls, se sabien posar una davant de l'altra a una velocitat increíble en moments problemàtics.

diumenge, 30 de maig de 2010

ESPERAT

Hi ha notícies que no per esperades deixen de sorprendre, o si més no, impactar. Feia temps que sabíem que havia de passar però mai no arribava el dia. Hi havia dies millors, mai bons, i d'altres pitjors, sempre dolents. De cop, l'altre dia, em truquen. "Que si, que ja" i una aixafada monumental. No per esperat deixa de deixar petjada. Ara els veus. Tristos, ulleres de sol, negre, alguna rialla nerviosa, alguna conversa etèria, uns nens que juguen que sempre anima la pena.
I ningú no sap que dir.
un petó, carla

dimecres, 26 de maig de 2010

CAPITOL TERCER

(avis, no funcionen els accents)
"ok, i perquè em necessites? que jo sàpiga els plans urbanistics estan fora del meu abast...""no es això capullu. Necessito que busquis, que ensumis, que espiis." Un petit sobre amb el logo de l'ajuntament va fer cap, com per art de màgia, a la meva taula. Obrir i llegir tot va ser un. No em podia creure el que llegia, com qui diu. En aquelles ratlles hi havia tot un reguitzell de noms i activitats per investigar que, tranquilament, em podien portar sis mesos de feina.

dimecres, 19 de maig de 2010

REBOTAR

Has jugat mai a fronton? Jo si, porto una temporada jugant-hi. És un esport còmode. El millor és jugar-hi amb amics i córrer i suar i guanyar, ara bé, si no tens ningú amb qui jugar està millor que el tennis, perquè no et cal ningú que et torni les pilotes. Rebotar la pilota contra la paret i tornar a llençar-la. Moltes vegades es com segons quines converses, no?

dijous, 13 de maig de 2010

CAPÍTOL SEGON

De l'altra banda de la ciutat arribaven els ferums de les barraques i els seus habitants. Des del principi de l'èxode s'havien anat acumulant casetes, barraques i barracons a les barriades més externes. Si ho miraves de certa altura, semblava que les haguéssin deixat caure des del cel i s'haguéssin malposat soletes. Sempre que girava el vent de mitjorn patíem les fortors de la manca de clavegueram.
"Tanca la finestra, cony!", el seu posat va canviar de sobte. L'alegria que semblava tenir quan va entrar va desaparèixer de recop. "Mira, t'he dit que necessito un favor i he obert la finestra per tal que et fessis a la idea de la magnitud del problema", la meva fesomia reflectia, més o menys, la mateixa estupefacció que deu mostra la del lector arribats a aquest punt. "Suposo que el problema es pot solucionar amb una bona comanda de màscares antigàs, no?" "imècil" (tenia raó, la broma no feia tanta gràcia amb sò com havia tingut en el silenci del meu cap...)

dimarts, 11 de maig de 2010

CAPÍTOL PRIMER

Entrar per la porta amb aquella gràcia no era propi d'ella. El seu rostre, de comú, abatut, tenia aquell dia una tonalitat diferent, una llum pròpia. Una brillantor nova sorgia de fons de les seves ninetes, un mig somriure s'escapava per la comissura dels llavis i una alegria espontània apareixia en els seus pòmuls de per si alts i rodons. Des de darrera la meva taula se la veia espectacular, que diuen els manel, i això em preocupava. El seu posat era de sempre taciturn i malcarat i aquell dia tot era diferent. "M'has d'ajudar," em va dir "necessito un favor." Tot el que vaig fer jo va ser assentir i mirar. Esperar ha estat una cosa que se'm dóna bé. Ella no sabia com començar però se la veia ansiosa.

dilluns, 3 de maig de 2010

PEATGE

Pagar, sembla que ens facin pagar. Ja ho sabia d'abans però trobo que cada vegada és pitjor. Mirar d'anar a qualsevol lloc que no sigui una població molt propera deu estar penalitzat per llei, deu tenir peatge. Corre una sensació de si no es fa aqui no cal que ho sàpiga que a vegades mata. Mata l'energia, mata les ganes, mata la iniciativa, i això, ens tanca les portes a la realitat i alimenta l'endogàmia.

dissabte, 24 d’abril de 2010

RESUM

L'alegria de primera hora es va difuminant amb el pas de les hores. A mida que avança el dia, les mostres d'amor i les escenes romàntiques poblen els carrers del poble on visc, mentre em passa per davant, de nou, una jornada solitària. Durant molts anys, viure sant jordi com una festa, m'ha omplert suficientment com per continuar esperant un sant jordi millor. D'un temps ençà, però, no sembla que la cosa tingui un efecte positiu en la meva persona, ans al contrari, trobo a faltar un qui de debò. Però el fet tampoc no va més enllà, és a dir, la depressió que se suposa que desprenen aquestes paraules no té, en realitat, una base, segurament només em cal canviar de vida.

dilluns, 12 d’abril de 2010

ENRERE

No us podeu imaginar el que costa començar a escriure i, d'altra banda, lo senzill que resulta un cop fet el primer tros. És senzill dir el que es vol, el que costa, sempre, és el primer pas. Ets en la penombra de la música i veus una petita fissura per on es divisa la llum que et pot salvar la nit. El soroll, la foscor i l'alcohol et protegeixen de la manca d'afinitat amb la bellesa de l'objectiu, tens una cuïrassa que repel la lletjor (hi ha una dita que ho resumeix i que suposo que pot usar de la mateixa manera en els dos sexes, tot i que jo no he estat mai dona però he llegit molt sobre el tema, que diu: no hay mujeres feas, sinó copas de menos.) L'acostament implica, en un moment o altre, i com deia al principi, un començament. Has d'entaular una conversa per tal de poder realitzar el fet de la nit. Si ets capaç d'arribar i lligar mes de tres paraules amb sentit i si, a més, la part contrària (contrària en tant que no ets tu sinó l'altra, no contrària en tant que està en contra teva, la qual cosa significaria que ja no cal perdre el temps en intentar-ho) està receptiva tens, segurament, molts punts guanyats. Potser et fas il·lusions i tot.
De cop... riu. I et fas enrere, hi ha riures que maten, si més no, possibilitats.

dilluns, 15 de març de 2010

CALB

No ho recolzaran les estadístiques. Els negres tenen complexes amb els seus cabells. L'asseveració es funda en una pura i simple observació empírica. El camp de recerca és la NBA. Hi haurà qui podrà trobar incoherències i refutar les meves disquisicions. El nombre de negres a la lliga és molt gran, supera amb escreix la quantitat de blancs que hi juguen, però he pogut observar que, així com els blancs estan orgullosos dels seus pentinats, els negres tenen per costum acalbar-se. El rotlle afro no està de moda. Per cada jugador negre amb el cabell una mica llarg trobarem un centenar (eh, que els he contat), de negres pelats. Potser no tots pelats al zero, potser només a l'u, o al dos, però curt, curt. I els queda bé, als malparits...

divendres, 19 de febrer de 2010

IMAGINACIÓ

La foscor va caient al voltant, pertot. Un no silenci s'escampa a mida que la llum comença a fer acte de presència. Compra't un cotxe, ves al gimnàs, et muntem els mobles i comencen. De mica en mica t'adones que n'hi ha per tant, no es tant car, en vista de l'oferta. En pagues una i en veus quatre, com a mínim. Fa temps que trobo que els muntadors de trailers de pelis no s'hi esforcen massa.

dijous, 28 de gener de 2010

PINTAR

Hi ha mobles vells que necessiten una mà de pintura, n'hi ha que necessiten una petita reforma, n'hi ha que han de passar per restauració completa. I n'hi ha que només necessiten que els rentin la cara, per que al cap i a la fi el moble ja està bé com està, només que una mica lleig. El moble en si mateix no canvia, l'aparença és la mateixa, l'escència tampoc, canvia potser la imatge que en tenen, suposo, però segueix essent igual. oi?
sóc un moble vell

diumenge, 24 de gener de 2010

DESPLOM

Avui, penjat de la paret, la mà dreta a la presa correcta, el peu esqeurre al sortint de l'alçada del genoll, el peu dret tocant amb el taló l'ullera i la ma esquerra penjant, relaxada, solta, impregnada de pols de magnesi, preparada pel llençament. La idea és recollir al màxim les cames per tensionar-les de cop com ho fan les granotes, i deixant anar la mà de suport, fer un salt cap al no res amb l'esperança que la mà esquerra trobi un punt d'aferrament i et salvi la caiguda.
Una presa. Un moment. Adrenalina. Caiguda i mort o bé agafada i sort.

dimecres, 20 de gener de 2010

ROBAR

Fa molt de temps que no entro a una perruqueria. Així porto el cap. I així el tinc per dins, segurament, desordenat. No era d'això que rajava, però. Es veu que hi ha uns éssers petits i malparits que intenten robar tot el que poden, m'explico; fa molts i molts anys, en una zona remota del país vivien tranquilament uns petits liliputencs que es passaven la vida cantant i escrivint i tocant la guitarra (una guitarra molt petita, d'altra banda). Tot anava tan i tan bé que eren, potser, els més feliços del món. De cop i volta, un dia, un dels petits éssers va descobrir que hi havia gent que de passar per allà havia cantat les cançons. Una espurna va saltar als ulls del petit. Una espurna daurada. L'ésser va anar tot xino xano fins una administració nacional i va reclamar que la gent deixés de cantar les seves cançons o prendria accions legals. L'administració, cagada a les calces va fer el que exigia el petit homenet. Gràcies a això els liliputencs es van fer cada cop més i més forts econònimcament parlant i més poderosos i van exigir cobrar per tot. una foto, uns diners, un disc, uns diners, un... qualsevol cosa, uns diners. Fins aquí la gent, tot i que una mica mosca, anava pagant perquè ho considrava, potser fins i tot, just. Però l'espurna ja no era una espurna, era una flama intensa i van reblar el ris. Cobrar dues vegades! així com les emissores de ràdio ja pagaven un cànon van voler fer-lo pagar per duplicat a la gent que escoltava la ràdio. I els van fer explotar.
això ho cobro?

dilluns, 11 de gener de 2010

MILLOR

Ja ha acabat tot, diuen. Hi ha qui, melodramàticament, diu que la gent ja no es torna a estimar fins el desembre que ve, jo no seré d'aquests. No crec que s'hagi estimat fins ara. El paripé del nadal sobrepassa els límits d'allò dessitjable.
I al cap i a la fi perque? per poder anar de rebaixes. És espectacular, entenguin l'expressió, veure la munió de caps que es mouen amb un cert sentit caòtic dins les botigues, ara i adés, d'una caixa a una altra, d'un penjarobes a un altre i sabent perfectament on és tot. La típica metafora del formiguer humà em sembla que es torna més i més veritat a mida que s'acosta el dia 8 de gener (felicitats gemma).
I jo sense poder fer un cafè.
s