DIADA

Tinc la sensació que les modes ens destrueixen les demandes. Per dir-ho d'una altra manera, quan la reivindicació passa a ser "cool" deixa de ser reivindicació per passar a ser maistream i deixa de ser important, pel sol fet que és tant comú que ja ningú dóna importància a l'origen. Sento molta gent parlar de la importància de la independència "perquè patim un espoli fiscal", clar... i com que a Catalunya no tenim corrupteles i tothom és honrat, amb la independència tenim la solució, no? els diners poden ser importants, però no us enganyeu, hi ha partits que s'han pujat al carro perquè han vist la veta, "com podem fer veure que un cop hem fotut tot déu a la crisis, ara ens importa sortir-ne i fer creure que és culpa dels demés?" "calla!! direm que som indepes!!" VAYA CRACKS!
Com sempre hi ha qui s'ho creu. Hi ha una lluita més antiga i si pot ser més poderosa que per alguna raó no s'ha sabut o no s'ha volgut lligar amb el que era mainstream l'any passat, la indiganació. Però ens trobaríem amb el mateix que va passar. Quan va passar a ser molón ser indignat va deixar d'importar.

RELLOTGE

Ja no confio en els rellotges dels demés
hem de prendre mesures.

ja no confio en els rellotges dels demés
el teu i el meu no són iguals.
el teu després és el meu ara
anem?
som-hi?
comencem?
ja no confio en els rellotges dels demés
anem a fer una cervesa?
quan, ara?
ara!
ara no, més tard.
ja no confio.

ESQUITXADA

Treballo amb dones. I què, direu. Doncs res, clar. Hi ha moments bons i moments dolents, com amb els homes. Però de xerrar i de sentir et surten comentaris i pensaments que elabores amb l'estona. "Els tios no sabeu pixar perquè ho esquitxeu tot". En part és veritat però en part no. Hi ha coses que lògicament les dones mai no experimentareu (no, ara no vull començar un debat d'a veure qui la te més llarga) com per exemple tenir els collons i la titola penjant, que us molesti al creuar les cames, que s'us entortolliguin els pèls dels ous a la goma del calçotet o pixar dempeus. Aquí al darrer punt és on em vull aturar. Partint del vostre propi cos ho teniu complicat, ara bé, heu provat mai de tirar un rajolí d'aigua des de qualsevol altura contra qualsevol tipus de superfície? ara proveu-ho des de més amunt, com un metre més o menys. veieu que esquitxa? doncs això. per altra banda, si, tot i no deixar de ser una guarrada, es pot passar un paper de cul per la superfície de la tassa per tal que no es vegi (però això no ho fa desaparèixer, per això és una guarrada) ja estaria.

A CEL OBERT 1.2 (SOTACOBERT)

Engega l’any amb una il.lusió renovada, amb un ímpetu vigorós. Amb retard, això que no falti, perpetrat per l’anfitriona a fi de crear una espectació més i més angoixant. Avís a futurs esdevenimentòlegs, no deixeu d’estudiar la tècnica Maimir per generar expectatives ( o TMGE). En faré un breu resum, el primer pas és convocar la gent a una hora indeterminada per, a mesura que arriba el dia assenyalat, fer certa pressió telefònica a fi que la gent es presenti al lloc de la cita a l’hora que convé. El segon és esperar i esperar fins que la gent ja no recorda en motiu de què ha estat convocada i comença a crear sinèrgies artístiques amb les seves converses. El tercer pas, lògicament, és enganyar l’estómac, si penses amb la panxa no penses amb el cap. Per acabar, s’executa l’esdeveniment. Docns al tall. Les produccions MA-FO (de moment els únics avaladors del cicle A CEL OBERT) han creat per tots nosaltres, després de l’èxit de l’A CEL OBERT 1.1, l’A CEL OBERT 1.2 (SOTACOBERT), un indefugible concert de nadal amb un públic ple de cares conegudes. Ens van delectar amb una selecció de peces de jazz i música actual, rematant amb una clàssica nadala d’alta categoria. Uns moments d’afinament i comencem. La primera peca deixa el públic amb la boca oberta i arrenca un sincer i sonor aplaudiment. L’execució ha estat prou bona com per que els assistents no notessin les imperfeccions o, si més no, el públic té pocs coneixements muscicals i no se n’adona. El segon tema fa posar en tensió el respectable que, ens uns moments de suor freda, veu com la solista comet diversos errors que, no contenta amb esmenar-los, comença la tonda fins a tres vegades. Els aplaudiments són eixordadors. Un standar de jazz segueix la producció amb petites incursions a la improvització per part de Maimir. S’aixequen bravos del públic. Per acabar amb la ronda melòdica acometen una composició de Roger Mas, tinc gent al costat que quasi li cau la llàgrima. Finalment, la nadala, l’apoteosi, el súmmum, el clímax, els assistents cantant a cor. La culminació amb cava no va ser baladí. Des d’aquí volem agrair a produccions MA-FO l’esforç realitzat i volem aplaudir la pensada i avisem que sucumbirem a les següents invitacions. Us estimem per tot. NdA: notis que l’evolució dels A CEL OBERT canvia tal i com ho fa l’any. 2a NdA: aquest article és del tot sincer, la conya tb és sincera, és sincerament de conya.

SUPRIMIR

La inactivitat m'obliga. Després de temps sense la frescura digital que implica tenir un blog i tenir-lo viu, el primer dia de l'any, amb son, maldecap, bocassa i despentinat miraré de projectar aluna cosa positiva de cara a l'any que totjust comença, tot i que, ara per ara, no em passa res per la clepsa. Potser unes línies més endevant. El que puc dir com a resum de l'any anterior és que, fent balanç, em sembla que ha estat millor que pitjor. Recordo una festa d'aniversari sorpresa, ara, així de cop. Recordo trobar un curro molón. Recordo la mort de la meva àvia i el meu oncle i ho contraposo al neixament de la meva nova fillola i guanya. Recordo el Barça, el Poparb i la Festa Major. I ara el pensament positiu: Encaro l'any amb els ous per davant (podeu suprimir aquesta imatge de les vostres retines, si el vostre malmès, malintencionat i pervers cervell us ho permet)