diumenge, 30 de maig de 2010

ESPERAT

Hi ha notícies que no per esperades deixen de sorprendre, o si més no, impactar. Feia temps que sabíem que havia de passar però mai no arribava el dia. Hi havia dies millors, mai bons, i d'altres pitjors, sempre dolents. De cop, l'altre dia, em truquen. "Que si, que ja" i una aixafada monumental. No per esperat deixa de deixar petjada. Ara els veus. Tristos, ulleres de sol, negre, alguna rialla nerviosa, alguna conversa etèria, uns nens que juguen que sempre anima la pena.
I ningú no sap que dir.
un petó, carla

dimecres, 26 de maig de 2010

CAPITOL TERCER

(avis, no funcionen els accents)
"ok, i perquè em necessites? que jo sàpiga els plans urbanistics estan fora del meu abast...""no es això capullu. Necessito que busquis, que ensumis, que espiis." Un petit sobre amb el logo de l'ajuntament va fer cap, com per art de màgia, a la meva taula. Obrir i llegir tot va ser un. No em podia creure el que llegia, com qui diu. En aquelles ratlles hi havia tot un reguitzell de noms i activitats per investigar que, tranquilament, em podien portar sis mesos de feina.

dimecres, 19 de maig de 2010

REBOTAR

Has jugat mai a fronton? Jo si, porto una temporada jugant-hi. És un esport còmode. El millor és jugar-hi amb amics i córrer i suar i guanyar, ara bé, si no tens ningú amb qui jugar està millor que el tennis, perquè no et cal ningú que et torni les pilotes. Rebotar la pilota contra la paret i tornar a llençar-la. Moltes vegades es com segons quines converses, no?

dijous, 13 de maig de 2010

CAPÍTOL SEGON

De l'altra banda de la ciutat arribaven els ferums de les barraques i els seus habitants. Des del principi de l'èxode s'havien anat acumulant casetes, barraques i barracons a les barriades més externes. Si ho miraves de certa altura, semblava que les haguéssin deixat caure des del cel i s'haguéssin malposat soletes. Sempre que girava el vent de mitjorn patíem les fortors de la manca de clavegueram.
"Tanca la finestra, cony!", el seu posat va canviar de sobte. L'alegria que semblava tenir quan va entrar va desaparèixer de recop. "Mira, t'he dit que necessito un favor i he obert la finestra per tal que et fessis a la idea de la magnitud del problema", la meva fesomia reflectia, més o menys, la mateixa estupefacció que deu mostra la del lector arribats a aquest punt. "Suposo que el problema es pot solucionar amb una bona comanda de màscares antigàs, no?" "imècil" (tenia raó, la broma no feia tanta gràcia amb sò com havia tingut en el silenci del meu cap...)

dimarts, 11 de maig de 2010

CAPÍTOL PRIMER

Entrar per la porta amb aquella gràcia no era propi d'ella. El seu rostre, de comú, abatut, tenia aquell dia una tonalitat diferent, una llum pròpia. Una brillantor nova sorgia de fons de les seves ninetes, un mig somriure s'escapava per la comissura dels llavis i una alegria espontània apareixia en els seus pòmuls de per si alts i rodons. Des de darrera la meva taula se la veia espectacular, que diuen els manel, i això em preocupava. El seu posat era de sempre taciturn i malcarat i aquell dia tot era diferent. "M'has d'ajudar," em va dir "necessito un favor." Tot el que vaig fer jo va ser assentir i mirar. Esperar ha estat una cosa que se'm dóna bé. Ella no sabia com començar però se la veia ansiosa.

dilluns, 3 de maig de 2010

PEATGE

Pagar, sembla que ens facin pagar. Ja ho sabia d'abans però trobo que cada vegada és pitjor. Mirar d'anar a qualsevol lloc que no sigui una població molt propera deu estar penalitzat per llei, deu tenir peatge. Corre una sensació de si no es fa aqui no cal que ho sàpiga que a vegades mata. Mata l'energia, mata les ganes, mata la iniciativa, i això, ens tanca les portes a la realitat i alimenta l'endogàmia.