diumenge, 29 de setembre de 2013

LLIGAR

Avís important: això no és un al·legat per trobar nòvia.
A veure com començo per no quedar victimista i que ningú es pensi que és una crítica directa. Val, doncs així: el que esteu a punt de llegir no és victimista (tot i que potser si una mica) i no voldria que ningú s'ho prengués com una crítica directa (tot i que si algú se sent identificat demano disculpes per endavant i avanço que les experiències viscudes serveixen només per exemplificar els arguments).
Per bé o per mal parlo i he parlat amb moltes persones del sexe femení.Últimament estic començant a arribar a dues conclusions que, ara per ara, no em semblen excloents. Una és la mentida com a primera opció davant la vida. Potser no mentida voluntària però mentida al capdavall. Quantes de vosaltres a la pregunta que és el que t'agrada d'un tio dieu que sigui atent, simpàtic, que em faci riure, que sigui intel·ligent, bla bla bla? exacte. la majoria. i quantes dieu que estigui to buenaco i que folli com els déus i m'és igual si es intel·ligent perquè lo primer que miraré serà la seva cara, el seu cul i el seu paquet? exactament la minoria. Continuant amb la mentida com opció, la majoria de persones que coneixo i que considero sinceres troben una gran quantitat de les virtuts de la primera pregunta en la meva persona, mentre que les virtuts de la segona segurament siguin insignificants en mi. Ara ve la pregunta gorda. Si la majoria de les dones que coneixo diuen la veritat, com és que no lligo més? Prova d'això és que cap nòvio mai no ha tingut ni un bri de gelos quan les seves nòvies eren amb mi.Com és que només sóc atractiu a les casades (oficialment o no).
L'altra opció ens afecta a tan a uns com a altres per igual. El que volem voler i el que realment volem no quadren. Volem voler que ens importi de bones a primeres la persona i realment el que volem és que ens entri pels ulls.

dimecres, 22 de maig de 2013

COLLONS

 Hi ha coses que preocupen i d'altres que molesten. Una cosa que molesta i de quina manera són els nens. Espereu que aixeco les barreres de defensa abans que el tou de pares nouparats i mares noumarades se'm llencin al damunt. Els nens molesten, te'ls estimes? si, però molesten. Jo treballo amb nens, i amb nenes (coi de cupaires feministes incultes del llenguatge), i són una puta cucada, jo tinc molts amics amb fills i són de lo més millor del món, jo vaig a llocs on es deixen entrar nens i tothom els riu les gràcies. En part és veritat però aquí, a les cròniques de la veritat oculta, vull deixar clar que els mataria a tots com a mínim un cop al dia. Quan vas a qualsevol lloc tranquil, perquè collons has d'aguantar els crits, plors, gracietes i altres mandangues que fan els nens d'altri? "ala, no et posis així, que és un nen..." me la suda, les meves orelles i el meu cervell són orelles i cervell i pateixen igualment sigui un nen o un trepant. I la culpa és dels seus pares. Si el teu fill plora al cine, fora. si el teu fill plora i crida a un concert NO PER NENS, te piras, si el teu fill no sap estar en un restaurant, no el portis. Si el teu fill viu a dalt o sota de casa meva, insonoritza el puto pis per què a mi me la suda del tot si vol la mama, la papilla o si s'ha cagat fins les celles, en serio, me la suda. Lo preocupant (i veieu com enllaço els conceptes com un crac de la literatura) és que els pares dels interfectes ho veuen del tot normal quan tothom sap que haurien de passar per una encara inexistent escola de pares nefastos.
També preocupa que torni l'Aznar, però preocupa diferent.
S

dissabte, 9 de febrer de 2013

REVÒLVER

Lo d'ahir va ser... en resum diríem "que me sale a devolver". Dijous a la nit vaig anar a dormir tard per culpa meva, no li fotrem les culpes al colomo o a la Sala Naub1 perquè el que va voler anar al concert va ser un servidor. El fet és que em vaig llevar per anar a currar, lo normal, però havnet dormit poc més de 4h. A la feina tot va rodat fins que em tallo, no, no amb el túrmix però un tall al polze que encara fa mal. Seguim, no ha passat res. Tot rutlla estupendament fins que un problema amb els cigrons (altrament dits perdigons de muntanya) em fa anar a correcuita a fer un altre primer quan ja tenia la cuina recollida abm tot el que suposa. Fer això implica no fer altres coses (els plats, els gots, els coberts, bla bla bla) però seguim endevant. A mig fer i ja tot un altre cop enllestit els mestres em demanen el que teníem pactat (ous, buti, pa, tomàquet..) els ho dono. Ai las, quan ja sembla que tot rutlla tornen els mestres i em demanen que trituri els tomàquets la qual cosa faig encantat pq a més suposava una bona conversa sobre cuina, però tb endarrereix la resta de la feina. Fet. Els nens mengen i surten al pati, jo amb el coet al cul miro de fer tota la feina que no he fet abans, arriben a dinar les monis, jo ho faig d'una revolada pq encara em queda molta feina. Alguna broma benintencionada sobre la gestió de la crisis a cuina em senta malament i deixo anar un moc a la meva jefa ( Neus Castro si ho llegeixes, ho sento, ja veus que la cosa no anava amb tu) i continuo treballant. Ara frega, ara canvia't de roba i surt al carnaval de l'escola, ara entra, ara torna a sortir, ara "merda hem perdut uns sobres" (hahaahah rotllo bárcenas) i a la recerca i captura, ara torna a fregar i a mitja feina escolto que la dire convida els assistents a anar sortint per la porta i jo amb la cuina enlaire. Tot això, cal recordar, amb una son que espanta. A les 4 molt llargues surto de la feina fins dimarts (visca, dilluns es festa). cap a casa a dutxar-se i treure's la gomina de la disfressa de punk. I cap a la capital on l' Anna Freixes Sala em convida a veure en Roger Mas. Molt rait. Ja sembla que va tot rodat fins que.... em rebrinco el turmell esquerra!!! visca!
Contrariat agafo el cotxe i desapareixo del "mundanal ruido" i em refugio entre les meves parets.
Fins que a les set del matí li ha agafat per plorar com si no hi hagués demà a la filla dels veins.
QUI VEN REVÒLVERS? NO ÉS PER MI, ÉS PER UN AMIC