dimarts, 11 de maig de 2010

CAPÍTOL PRIMER

Entrar per la porta amb aquella gràcia no era propi d'ella. El seu rostre, de comú, abatut, tenia aquell dia una tonalitat diferent, una llum pròpia. Una brillantor nova sorgia de fons de les seves ninetes, un mig somriure s'escapava per la comissura dels llavis i una alegria espontània apareixia en els seus pòmuls de per si alts i rodons. Des de darrera la meva taula se la veia espectacular, que diuen els manel, i això em preocupava. El seu posat era de sempre taciturn i malcarat i aquell dia tot era diferent. "M'has d'ajudar," em va dir "necessito un favor." Tot el que vaig fer jo va ser assentir i mirar. Esperar ha estat una cosa que se'm dóna bé. Ella no sabia com començar però se la veia ansiosa.

1 comentari: