dimecres, 24 de novembre de 2010

NYC1

o de com llevar-se d'hora per perdre un tren i estar a punt de perdre la vida
No estava nerviós, anit, estranyament; avui volava per primera vegada a la vida a Nova York, que vulgues no vulgues és un fet excepcional per algú com jo, que no acostuma a disposar de líquid (en el sentit econòmic de la paraula, no en el sentit úric de la mateixa). La cosa és que em vaig adormir prou depressa com per descansar el que calia. Em llevo i em dutxo amb una certa calma per tal com el temps m'anava de cara. em vesteixo i veig el rellotge, puta! no em va de cara no! va, doncs, tira! palarenfe! Em marxa a la cara, espera mitja hora. Pac bruplema, arribo a la t1 i cap a pillar el bitllet. "La teva "esta" té un problema." Passa cap al bussines center a fer-la un altre cop (i pagar-la de nou, i pagar pel servei) i a facturar. Et queden 5 minuts per embarcar. Fet! ja està, ja hi sóc. Un lloc nou aporta noves experiències. I nous trens per equivocar-se. I equivocar-se segons on sembla perillós. He caminat per barris degradat de la Big City amb l'ordinador i la maleta, entre negre asseguts a les escales, entre cotxes amb la música a tota òstia i amb les suspensions adaptades, he vist negres i més negres (hi eren, que hi vols fer) i no per res, però semblava que et poguessin fotre una tunda en qualsevol moment i fotre't tot el que portaves i ala, tal dia farà un any. Però no, en contra de les aparences, de lo més amable que he trobat en els meus viatges pels puestus.
I després ja està, el Marc m'ha vingut a rescatar.

1 comentari:

  1. i les sirenes dels cotxes dels polis a la nit? i el walk/don't walk? i els bagels? i en woody allen? i el cor de gospel diumenge al matí? ... explica'ns què menges. Això és el que més m'interessa.
    senén

    ResponElimina