dissabte, 9 de febrer de 2013

REVÒLVER

Lo d'ahir va ser... en resum diríem "que me sale a devolver". Dijous a la nit vaig anar a dormir tard per culpa meva, no li fotrem les culpes al colomo o a la Sala Naub1 perquè el que va voler anar al concert va ser un servidor. El fet és que em vaig llevar per anar a currar, lo normal, però havnet dormit poc més de 4h. A la feina tot va rodat fins que em tallo, no, no amb el túrmix però un tall al polze que encara fa mal. Seguim, no ha passat res. Tot rutlla estupendament fins que un problema amb els cigrons (altrament dits perdigons de muntanya) em fa anar a correcuita a fer un altre primer quan ja tenia la cuina recollida abm tot el que suposa. Fer això implica no fer altres coses (els plats, els gots, els coberts, bla bla bla) però seguim endevant. A mig fer i ja tot un altre cop enllestit els mestres em demanen el que teníem pactat (ous, buti, pa, tomàquet..) els ho dono. Ai las, quan ja sembla que tot rutlla tornen els mestres i em demanen que trituri els tomàquets la qual cosa faig encantat pq a més suposava una bona conversa sobre cuina, però tb endarrereix la resta de la feina. Fet. Els nens mengen i surten al pati, jo amb el coet al cul miro de fer tota la feina que no he fet abans, arriben a dinar les monis, jo ho faig d'una revolada pq encara em queda molta feina. Alguna broma benintencionada sobre la gestió de la crisis a cuina em senta malament i deixo anar un moc a la meva jefa ( Neus Castro si ho llegeixes, ho sento, ja veus que la cosa no anava amb tu) i continuo treballant. Ara frega, ara canvia't de roba i surt al carnaval de l'escola, ara entra, ara torna a sortir, ara "merda hem perdut uns sobres" (hahaahah rotllo bárcenas) i a la recerca i captura, ara torna a fregar i a mitja feina escolto que la dire convida els assistents a anar sortint per la porta i jo amb la cuina enlaire. Tot això, cal recordar, amb una son que espanta. A les 4 molt llargues surto de la feina fins dimarts (visca, dilluns es festa). cap a casa a dutxar-se i treure's la gomina de la disfressa de punk. I cap a la capital on l' Anna Freixes Sala em convida a veure en Roger Mas. Molt rait. Ja sembla que va tot rodat fins que.... em rebrinco el turmell esquerra!!! visca!
Contrariat agafo el cotxe i desapareixo del "mundanal ruido" i em refugio entre les meves parets.
Fins que a les set del matí li ha agafat per plorar com si no hi hagués demà a la filla dels veins.
QUI VEN REVÒLVERS? NO ÉS PER MI, ÉS PER UN AMIC

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada